Un Bon dia ( escrit per: Marmoting)
Per fi a casa. Com cada divendres he anat a la biblioteca del poble, no és molt gran com era d’esperar en un poble tan petit, però jo ja m’hi conformo; els llibres son la meva passió devoro cada una de les pàgines amb deliri, com un boig desesperat per creuar els murs de la imaginació i poder conèixer, saber, experimentar... Retrobar-me a mi mateixa entre lletres i mes lletres.
He llegit i rellegit els lloms de tots els llibres allí recopilats, intentant trobar una nova entrega, al final he acceptat la meva derrota i m’he dirigit cap a la sortida amb les mans buides.
Just situada al carrer, m’ha agafat de ple un xàfec primaveral. He començat a córrer com intentant evitar les gotes de la pluja que mostrava ja tota la seva esplendor furiosament. He creuat el parc per trobar-me finalment amb el caminet que condueix cap a la meva humil caseta de fusta, inevitablement he trepitjat tots els bassals d’aigua i he acabat coberta de fang. Però ara ja estic a casa, amb la llar de foc encesa i la roba tota xopa assecant-se; ja m’he preparat el te menta, amb dos terrossos de sucre, com sempre.
M’assec al costat de la finestra on les gotes de pluja, repiquen amb insistència, com si volguessin entrar i compartir amb mi aquell petit però dolç i intens moment de relax i de felicitat.
Oloro la fresca menta i miro per la finestra aquell paisatge ple de sentiments mentre faig petits glops per no escaldar-me la llengua. Ja és tarda nit, observo la posta de sol com tenyeix els núvols, les petites cases als peus dels turons i la vegetació d’aquell taronja groguenc celestial que a mi tant m’agrada i em posa tan melancòlica. De cop m’envaeix una onada de records, que em transporten a anys enrere en aquell dia inoblidable d’un color com el que avui m’inspira, una historia per recordar:En aquella època jo deuria tenir prop de vuit anys. En el poble vivia un home ja gran molt preuat per tothom: El Sr. Agustí.
Uns gestos amables, un humil somriure; el Sr. Agustí se’t ficava a la butxaca amb una veritable facilitat i senzillesa, com una dança improvisada però ben coordinada, pels altres desconeguda.
S’havia construït una casa en un solar prop del riu; una casa poc ambiciosa, xo acollidora, amb les parets de color mandarina, les teules roges i les finestres àmplies i rodones. El jardí estava partir per un caminet de rajoles grogues que et conduïen de la porta d’entrada, fins a la principal de la casa. La gespa, verda durant tot l’any, cobria el petit pati com una catifa uniforme, sols una ombra canviava la tonalitat d’aquella catifa, l’ombra d’una morera, d’un tronc llarg i robust i d’un fullatge espès, amb una tauleta i unes cadires al seu peu, on podies seure a llegir tranquil·lament, prendre’t un te gaudint de la natura o simplement compartir unes rialles. La casa d’aquell vellet simpàtic era el racó amb mes vida de tot el poble. La canalla en sortir de l’escola anaven corrents a buscar el berenar i poder anar a donar gresca al Sr. Agustí; allí corrien lliurement i tots eren feliços. Cada dia, per allí pasaven uns quants vilatans desenganyats de la vida buscant un bri de llum, un consol. Li explicaven les seves penes entre plors i gemecs; eren ànimes solitàries amb por de mirar el seu interior i no veure res, sols un buit incessant. Esperaven ser escoltats i compresos, aquest consol el trobaven en el Sr. Agustí, ell no els replicava, ni els interrompia, ell sols escoltava amb atenció i finalitzada la historia els apropava un mocador mostrant-los el seu somriure més simpàtic. La gent es trobava bé; de fet, el Sr. Agustí no havia nascut al poble, feia només uns deu anys que s’hi havia instal·lat, ningú sabia dels seus orígens, però no els importava, el que comptava era que es trobés entre nosaltres.
Un bon dia, el poble es va tenyir de dol, va passar l’inevitable, lo que provoca el desgasta-me’n, el pas del temps: la mort. Tot sabíem que tard o d’hora passaria, a més el Sr. Agustí ja era molt vell, però aquest fet no va evitar que ploréssim la seva mort ni que sentíssim una gran pèrdua.
Les rialles dels infants van deixar de ser la melodia diària, el cel ja no era seré, s’havia omplert de núvols que també ploraven deixant anar una forta i insistent pluja. Tot el poble reunit al funeral desprenien una tristesa comunitària; tots el trobaríem a faltar, poc temps havia estat entre nosaltres, però la petjada havia sigut profunda.
De cop es van adonar que el difunt Sr. Agustí tenia la boca oberta un dels joves s’hi va acostar per tancar-li, quan es va enretirar amb cara d’espant: El Sr. Agustí no tenia llengua.
Ara ja està parant de ploure i el sol gairebé no hi és, la menta se m’ha refredat i l’he la bec d’un glop després de remenar el sucre que s’havia quedat al cul del got.
Recordar aquesta història m’ha entristit. Ningú va saber mai quan el Sr. Agustí havia perdut la llengua, el que sí van haver d’assentir avergonyits, que mai s’havien aturat a escoltar-lo fins a tal punt que ni sabien que no podia parlar.
domingo, 18 de marzo de 2007
domingo, 25 de febrero de 2007
Les 9 pi i l’ánfora de vidre
L’altre dia vaig anar a sopar amb la Clara. Fa una setmana que a tornat de l’últim viatge amb les Pi. Ella i la resta de les noies van fer un petit creuer per l’illa de Creta, visitant l’illa i restes de les civilitzacions més antigues del món. Va ser per setmana santa, i aquest cop, tampoc hi he pogut anar. No perquè no em deixessin, no. Al contrari, mi van convidar. Ara ja conec a totes les pi, les veig de tan en tan. Algunes més que a les altres, com la Marina, la Laura, l’Eli, la Blanca, la Núria i la Carol, i per descomptat la Clara, que es el meu tresor. Aquests dies jo havia de treballar i bé... me quedat amb les ganes d’anar-hi. La Clara i jo vam anar a sopar a un restaurant que es diu “Les mil cadires”, es diu així perquè abans era una botiga de cadires. Està molt bé, el menjar es bo i la gent es simpàtica. Una cosa que te molt xula, es que totes les cadires que hi ha són diferents. No n’hi ha cap d’igual. Doncs allí, mentre sopàvem, la Clara m’explicava el viatge a la terra dels déus.
Van marxar el primer dilluns de setmana santa. Anaven amb un vaixell gegant, com set camps de futbol posats en línia, amb vint-i-un pisos d’alçada, vuit terrasses, sis piscines, botigues i sales de festa. El vaixell es deia “ King of sea”. Era un vaixell anglès, molt luxós i carregat d’aires de grandesa. Navegava suaument pel mar, com si flotés i fos el vent que l’empeny. Les pi, havien embarcat des del port de Barcelona. Van començar a navegar cap a les deu del matí, amb rumb a l’illa de Creta. Aviat deixarien de veure Barcelona. Només el far els indicava la situació exacte de la ciutat. Les Pi aquest cop havien de dormir en habitacions de tres en tres. Totes donaven a la part dreta del vaixell. - No em pregunteu si era babord o estribord perquè jo d’això no en tinc ni idea-. Les cambres eren bastant petites, dos dels llits estaven en llitera i l’altre geïa a la part contraria d’aquests. Les cambres tenien una cosa que va agradar molt a les noies, eren unes finestres en forma d’ull de bou que hi havia. Aquestes donaven a l’inmensitat del mar, a terres de ningú i on l’home es el convidat especial. La Marina si va passar una bona estona mirant per la finestra. Ella estava a la habitació amb la Clara i la Núria. l’Eli, la Carol i la Laura estaven en la següent, i la Mireia, l’Eva i la Blanca en l’altre. Les tres eren consecutives, 531, 533 i 535. A prop tenien un dels menjadors i una botiga de records del vaixell. La Clara, la Núria, l’Eva i la Laura van pujar a una de les terrasses per prendre el sol. L’Eli i la Carol es van quedar dormint. La Mireia i la Blanca van anar a passejar per les botigues i la Marina va quedar-se contemplant l’univers de fora el vaixell.
Cap a les vuit del vespre,les pi, es van reunir en una de les terrasses superiors per sopar. La terrassa era plena de torxes cremant oli de quinqués. El sol s’anava apagant i la barreja de contrastos era tan bonica que haguessin desitjat que el temps s’aturés per uns instants. Per la llunyania del mar el sol es ponia deixant veure el color més tendre d’aquest. Un bri d’aire fresc els acaronava les galtes i els i donava aire nou per respirar. Totes seien en la mateixa taula. Per un dels laterals dels vaixells es podia veure una ciutat. Les llums que hi havia eren precioses. Prop d’aquesta, set o vuit vaixells pescaven. Es podia veure com els homes llençaven les xarxes i les recollien al cap d’uns minuts. I a prop, sempre guiant les barques en la nit i el dia, un majestuós far s’alçava d’entre mig de les roques. Tot allò era preciós. Les i 9 pi juntes, el mar, el cel, l’aire fresc... - quina enveja que els hi tinc-. Després de sopar totes van anar a dormir, l’endemà arribaven a Creta i volien tenir moltes forces per visitar tota l’illa.
A les nou i mitja del matí el vaixell va arribar al port de Creta. Era un port de fusta. De fusta vella i nova a la vegada, que ens recorda l’antiguitat i la nova era dels seus habitants. Al port, no hi havia gaires vaixells. Potser set o vuit, sense comptar algunes barques de pesca. El “King of sea” va atracar prop del far. Allí, per una escala de fusta envernissada de blanc i unes cadenes que evitaven que la gent caigués al mar, varen baixar les Pi. Totes estaven molt il·lusionades, amb ganes de passejar i veure coses noves, com el museu del vi, l’amfiteatre de Neró, els banys grecs, el mercat...
- Podríem anar a veure l’amfiteatre de Neró! – digué la Blanca.
Ràpidament s’hi van apuntar les altres. Encara era molt aviat per anar al mercat i el museu del vi era una mica lluny. No varen caminar gaire, l’amfiteatre era prop de la costa, per la banda esquerra del far i tot just al costat del famós restaurant Kripta. En l’entrada d’aquest, s’alçaven quatre columnes majestuoses guardades per quatre lleons i coronades per quatre àngels. Tots vuit esculpits en granit i amb uns detalls impressionants. Semblava que tots haguessin de prendre vida en qualsevol moment. Els lleons semblava que estiguessin corrents, perseguint a quelcom com una presa o un home en un circ. Els quatre àngels eren noies. Duien uns vestits de seda, que suposo entreveure que eren de color blanc, tot i que no es pot saber ben bé. A les mans cada àngel portava un objecte. El primer, el de la part dreta de l’entrada, porta una branca d’olivera, que significa la Terra. El segon, el de l’esquerra, porta un pergamí, que significa la història. El tercer, just al darrera del primer, porta una copa de vi, que significa el fruit de la terra. I el quart, que està al darrera del segon, porta un petit cor, que significa el fruit de la història. Pujant per les escales del centre de l’entrada, i per entremig de les columnes, s’arribava a la sala d’exposicions, passant primer per una monumental porta de fusta i forja antiga. Només una de les dues baldes era oberta, l’altre restava tancada. Dins la sala tot eren columnes aquestes però, eren més petites que les de l’entrada, i amb la mateixa grandesa que els seves germanes de fora. Al centre de tot, just on una vidriera del sostre deixava caure un raig de llum, s’hi alçava a mitja alçada un bust de Neró. Al capdamunt, com no, d’una petita columna de marbre polit i un petit peu de granit. El bust de Neró, també era fet de marbre. L’amfiteatre estava carregat de quadres penjats on se situa l’illa de Creta en els seus vells temps. Capdavantera mundial en comerç exterior i una gran disciplina interior. A l’interior de l’edifici no hi havia gaire gent. Tant sols un grup d’estudiants, un vigilant de seguretat embotit en un vestit negre, un parell de dones netejant i un home que semblava ser el director o el responsable de l’exposició. De cop, una alarma feu aturar el món dins d’aquell edifici ple d’història. Acabaven de robar una de les peces més valuoses de l’exposició. Era una petita ánfora de vidre de més o menys 5000 anys. Única al món. Només feia 1metre d’alçada i el seu volum exacte era de 75 litres, que era la quantitat de vi que podia veure el tribunal dels déus en tot un més. És diu que va ser construïda sota el foc dels ossos de centenars d’esclaus morts. Va ser encarregada per Pericles, antic emperador de les colònies perses, com a present per al gran rei Neró. Ràpidament van arribar tot de policies cap al amfiteatre. La poca gent que hi havia dins no podia sortir, i tota la gent que hi havia fora no podia entrar. Les noies juntament amb el grup d’estudiants van ser escortats cap a una petita cambra que hi havia rera del despatx del director. Allí les van obligar a ensenyar totes les bosses i d’escriure pas per pas tot el que havien estat fent allí dins. Al cap de dues hores les Pi van poder sortir cap a l’exterior. La Mireia s’adonà mentre sortia que hi havia una cosa estranya rera d’una de les columnes més apartades de la part dreta de la sala. Un ombra deixava entreveure una persona amagada, mig ajupida. La noia s’acostà un xic i pogué veure el rostre d’un home un xic corroït pel tems i unes quantes cicatrius. Aquest també la va veure a ella i fent el senyal de passar un dit pel coll espantà la Mireia sense ni tan sols parlar. Aquesta, agafà la mà de la Núria que estava al seu costat i se l’emportà corrents sense dir res. La Núria només podia córrer estirada per la Mireia. La resta de les pi no sabien que passava i no van donar importància a la situació. En arribar a la plaça de sota de les escales de l’amfiteatre la Mireia els hi va explicar que li havia passat. Les noies es van fer un fart de riure sentint aquelles paraules.
- Com vols que algú volgui matar-te Mireia! -. Li digué la Blanca.
- Això ho deuen haver fet per espantar-te i ja està -. Va afegir la Carol.
Després de tranquil·litzar la Mireia, les noies van decidir anar a dinar a un restaurant que estava prop del museu del vi. Es deia “Baccus”, i es un dels millors que hi ha a la illa. Després, podrien anar a veure el museu per fer temps per sopar. Allí al restaurant varen seure en una terrassa guarnida de marquesines de tela i algun parasol per evitar la llum directa d’aquest en les persones. El recinte de la terrassa estava delimitat per unes mampares de fusta colonitzades per unes heures que si no estic equivocat, eren ceps salvatges, sense conduir. Les taules, juntament amb les cadires, tenien un caire rústic que et transportava a través del temps fins a èpoques antigues. Al centre de la taula, una petita llum d’oli jeia apagada, al costat, una gran flor dins d’un gerro no tan gran et donaven la benvinguda. Quan totes van ser assegudes un cambrer d’uns trenta cinc anys s’apropa i el s demanà atenció.
- Mesdames, en ce que je peux les aider? -. Va dir el cambrer.
Les noies van quedar un xic sorpreses perquè no s’havien ben be que havia dit. La Carol, ràpidament, digué en anglès:
- Does you know how to speak english? -.
L’home va fer una cara mig de sorpresa mig d’enfadat, i els digué:
- Je ne parle pas anglais, je parle francé!
- Yes, yes. But we don’t understand he know to speak spanish? -. Li preguntà la Carol.
- Ostias! Haver empezado así. Yo soy de un pequeño pueblo de Nafarroa (Navarra), de dondé sois vosotras? Respongué el cambrer.
Les noies es van fer un tip de riure i de seguida van posar-se a parlar amb el cambrer.
- Somos de Vilafranca del Penedès, en Barcelona -. Digué la Núria.
I xerrant amb el cambrer es van passar una estona, totes menys la Mireia que encara estava capficada amb lo del home de l’amfiteatre. Quan de cop, per darrera de la Clara, en una taula un xic apartada de la seva, la Mireia tornà a veure la cara misteriosa d’aquell home. Aterrada li va dir a les noies i aquestes es van girar totes de cop.
- Podríeu dissimular no?!! -. Va exclamar la Mireia.
Aquell home es va quedar mirant les noies i aquestes es van espantar molt. Cada cop que una es girava per mirar-lo, aquest li feia la senyal del dit al coll.
- Ernesto! Ernesto! -. Va cridar l’Eva.
Aquest era el nom del cambrer que havien conegut. Ell es dirigí cap a elles i aquestes li van explicar que passava. Des del robatori de l’ánfora de vidre fins a lo del home de la cara misteriosa.
- Joder! Mirad, quando yo esté cerca del tio ese vosotras salir corriendo i no pareis hasta entrar en el museo del vino, allí lo podreis despistar. Mientras yo lo distraeré un poco -.
- Muchas grácias de verdad -. Li va la Laura.
- I no hos preocupeis por la cuenta que hoy pago yo!! Preparaos va.
Les noies van agafar les seves coses i es van preparar per sortir corrents. Quant van veure l’Ernesto prop del home de la cara van sortir corrents cames ajudeu-me, sense mirar enrera, només endavant, cap a l’entrada del museu del vi. L’home misteriós en veure que les noies sortien corrents s’aixecà de cop i en el moment que es disposava a córrer, l’Ernesto es va ficar al davant i, sense voler evitar-ho, va deixar caure una cassola de fang, plena de macarrons calents, al damunt d’ell. Aquest, es va ensopegar amb una altre taula que hi havia davant i va caure per terra.
- Pardon, je l’entends très, a été ma faute -. Digué el cambrer.
- Idiot garçon! il sort du mien devant! Contestà l’home de les cicatrius mig cremat amb els macarrons.
- Pardon, la maison se il arrangera tous les dommages -. Va tornar a dir el cambrer.
Les noies, gràcies a l’Ernesto, van poder despistar aquell home, i un cop dins del museu del vi van poder respirar tranquil·les.
- Ho veieu com era veritat! -. Va cridar la Mireia.
- Shhhhht!!! -. Va fer l’Eli.
- Que estem en un museu ! -. Va dir la Marina.
Després d’aquesta estona un xic esverada que havien tingut, varen calmar-se mirant fotografies i antics aparells d’elaboració de vins. Però el que realment era estrany de debò, era que la Laura encara no hagués fet cap de les seves, però, millor no cridem el mal temps.... Al cap d’una hora i mitja d’estar passejant pel museu del vi, cap a les 7 i mitja d ela tarda van decidir anar cap al vaixell per sopar allí. De camí però, passarien pel mercat del centre a comprar alguna coseta. La Núria volia comprar unes sabates que li agradaven molt, la Clara compraria unes ampolles de vi per l’Albert, la Carol uns vestits de tela molt suau, la Marina.... la Marina? On està la Marina? I l’Eva? I la Laura?. Havien desaparegut la Marina l’Eva i la Laura! En el seu lloc només hi havia un rastre de fum d’una camioneta que acabava de marxar. Era una camioneta blanca ocre i alguna tonalitat més vella encara. Quadrada, amb dos finestres al darrera per on es podien veure les cares que s’allunyaven de tres de les Pi. La resta estava molt preocupada. La Mireia plorava i deia que tot era per la seva culpa. L’Eli li agafava la mà. Les sis van anar cap a una comissaria que hi ha al centre de la ciutat i allí ho van explicar tot. La policia es va posar en marxa per trobar la camioneta i les noies van anar a esperar al vaixell. Es van tancar totes en una cambra esperant que tot passés. Dins la camioneta les tres noies passaven molta por també. Per una finestra podien veure el conductor, que era l’home de la cara marcada. Al seient del costat hi havia una pistola i una bossa de tela negra. Per la boca d’aquesta, es podia veure que dins hi havia l’ánfora de vidre. Al cap de deu minuts la camioneta va parar. Feia olor de mar. La porta del darrera es va obrir i l’home apuntant les tres Pi amb la pistola les va fer baixar. Aquestes van obeir sense més insistència que una mala cara i unes quantes llàgrimes caient per ella. L’home les va fer pujar a bord d’una petita embarcació de fusta, i allí les tancà en una petita habitació a la part de dins d’aquesta. Al vaixell, la resta de les pi esperaven noticies de la policia. “Está sonando, está sonando tu teléfono. Está sonando, está sonando tu teléfono”, es va sentir de cop. Era el telèfon de la Blanca. Havien donat el seu numero a la policia i ara les trucaven per dir que ja havien localitzat la camioneta. L’havien trobada prop del moll vell de la part est de l’illa. Només estava a 15 minuts d’on estaven elles. Així que van decidir anar cap allà. La Blanca i la Núria es van quedar per si de cas. Les tres Pi segrestades seguien alienes a tot el que anava passant al exterior. Sentien parlar l’home per telèfon però era en francès i no sabien que deia.
- J’ai la marchandise, quand volé vous pouvez venir à la chercher -. Deia el segrestador.
- Ok, bientôt nous serons ici -. Deien des de l’altre banda del telèfon.
- Je dois me défaire de trois filles -. Tornà a dir l’home.
- Fais-le rapide que bientôt nous serons ici -. Van tornar a dir des de l’altre banda del telèfon.
El segrestador i lladre volia desfer-se de les tres noies avanç que vinguessin a buscar l’ánfora. Aquesta havia de ser venuda al mercat negre d’antiguitats. Es una peça molt valuosa i segur que podrien pagar-la molt be. Les noies estaven molt nervioses, però essent sabudes d’una mort imminent, no volien caure sense lluitar primer. Van colpejar la porta de la petita cambra amb força però no aconseguien obrir-la. La Laura es dirigí cap a una petita finestra que hi havia a la part contraria de la porta i començar a donar-li puntades de peu. Era tan gran la ràbia que tenia dins que en un tres i no res va tirar a terra el marc amb el vidre, deixant un forat per on podrien sortir. La finestra donava a la part exterior de la barca, situada dos metres sobre el nivell del mar. Però les tres Pi no s’ho van pensar i es van llençar a l’aigua sense pensar-s’ho. L’aigua era freda. Però encara ho era més la mort que els esperava dins d’aquella habitació. Varen nedar fins arribar al port. Entremig de dues barques de pesca van pujar a dalt del moll. Allí es trobaren un parell de patrulles de la policia i van anar a buscar-los. Per un dels camins d’accés al moll, les quatre noies que havien sortit del “King of sea” arribaven a on eren les altres tres. L’alegria tan gran que van tenir en veure les seves amigues be, els va fugir de cop en veure al segrestador que els apuntava amb la pistola i els deia:
- Vous ne bougez pas, je suis déjà fatigué de vous -.
De cop, una pedra va impactar de ple al cap del segrestador, deixant aquesta estès al terra inconscient. Eren la Blanca i la Núria que al final havien decidit anar a trobar les amigues. L’Eli sortí corrents a buscar la policia i les altres van abraçar-se fortament. Ja tornaven a estar totes juntes. Havien passat molta por, però el fet de saber que mai estaran soles els donava forces. Dins la barca la policia va trobar l’ánfora de vidre robada, juntament amb altres objectes de valor. Un dispositiu especial va poder donar caça als compradors del mercat negre d’objectes antics. Tot per fi va acabar be, i les noies jeien a les seves cambres descansat d’aquest dia tan intens. Entre totes 9 havien pogut vèncer la pressió i ara podien dormir tranquil·les. L’endemà al matí, la Marina les despertà a totes i les va fer llevar. Van anar a esmorzar al restaurant “Baccus”, tenien que donar les gràcies al seu cambrer preferit, l’Ernesto.
- Ernesto!-. Cridava la Blanca.
- Chicas! Veo que al final estais bien.
- Si però grácias a ti en parte -. Digué la Marina.
- Jajajaj! Sois gente de mi tierra, es lo mínimo que podia hacer -. Va dir l’Ernesto.
Tots es van fondre en una abraçada i es van acomiadar efusivament. Les Pi volien anar a veure l’ánfora de nou. Mentre pujaven per les escales de l’amfiteatre podien recordar cada cosa, cada detall de tot el que els hi havia passat. Primer els lleons i després els àngels els donaven la benvinguda. Les noies només volien veure l’antiguitat que més problemes els hi havia donat. I allà al mig, just al centre de la sala, s’aixecava l’ánfora de vidre. Les noies van encerclar-la per veure-la be. Aquest cop si que hi havia més gent al visitant l’amfiteatre. Un grup de monges, uns turistes anglesos, una escola, una família. Tots miraven la grandesa dels objectes allí guardats però només les Pi podien apreciar una cosa que els altres no podien fer. Era l’amistat que elles tenien i lo molt que s’estimaven unes a les altres. La Laura va a començar a saltar d’alegria. Les altres reien. La Mireia plorava. Eren llàgrimes de felicitat.
- Ueh! Ueh! -. Cridava i saltava la Laura.
De cop, un mal pas fa que la Laura caigui damunt de l’ánfora, llençant aquesta pel terra i trencant-la en mil trossos. Les Pi es van ficar les mans al cap. La Marina va fotre un calbot a la Laura. Aquesta no sabia on amagar-se. El director de l’exposició va anar ràpidament cap a elles i els digué:
- Rien ne passe, seulement s’une il copie. (no passa res, només es una copia).
Com no, la Laura tenia que fer una de les seves. Ánfora que havia trencat només era una copia. Ja no exposaven l’origianl després de tot el que havia passat. Menys mal devien pensar les noies. Després de tot el que han passat. I ja ho veieu, les 9 Pi van pel món d’aventura en aventura i jo aquí, explicant com se’n surten. Però com sempre dic, algun dia també estaré jo amb elles en un dels seus viatges. Mentrestant, només mostro atenció a cada paraula, cada frase que la Clara m’explica dels seus viatges, i en prenc nota per quan el destí em digui ara surts tu. Les 9 Pi i l’ánfora de vidre, es l’última frase que se m’acut dir per dir-vos adéu.
Albert R.
L’altre dia vaig anar a sopar amb la Clara. Fa una setmana que a tornat de l’últim viatge amb les Pi. Ella i la resta de les noies van fer un petit creuer per l’illa de Creta, visitant l’illa i restes de les civilitzacions més antigues del món. Va ser per setmana santa, i aquest cop, tampoc hi he pogut anar. No perquè no em deixessin, no. Al contrari, mi van convidar. Ara ja conec a totes les pi, les veig de tan en tan. Algunes més que a les altres, com la Marina, la Laura, l’Eli, la Blanca, la Núria i la Carol, i per descomptat la Clara, que es el meu tresor. Aquests dies jo havia de treballar i bé... me quedat amb les ganes d’anar-hi. La Clara i jo vam anar a sopar a un restaurant que es diu “Les mil cadires”, es diu així perquè abans era una botiga de cadires. Està molt bé, el menjar es bo i la gent es simpàtica. Una cosa que te molt xula, es que totes les cadires que hi ha són diferents. No n’hi ha cap d’igual. Doncs allí, mentre sopàvem, la Clara m’explicava el viatge a la terra dels déus.
Van marxar el primer dilluns de setmana santa. Anaven amb un vaixell gegant, com set camps de futbol posats en línia, amb vint-i-un pisos d’alçada, vuit terrasses, sis piscines, botigues i sales de festa. El vaixell es deia “ King of sea”. Era un vaixell anglès, molt luxós i carregat d’aires de grandesa. Navegava suaument pel mar, com si flotés i fos el vent que l’empeny. Les pi, havien embarcat des del port de Barcelona. Van començar a navegar cap a les deu del matí, amb rumb a l’illa de Creta. Aviat deixarien de veure Barcelona. Només el far els indicava la situació exacte de la ciutat. Les Pi aquest cop havien de dormir en habitacions de tres en tres. Totes donaven a la part dreta del vaixell. - No em pregunteu si era babord o estribord perquè jo d’això no en tinc ni idea-. Les cambres eren bastant petites, dos dels llits estaven en llitera i l’altre geïa a la part contraria d’aquests. Les cambres tenien una cosa que va agradar molt a les noies, eren unes finestres en forma d’ull de bou que hi havia. Aquestes donaven a l’inmensitat del mar, a terres de ningú i on l’home es el convidat especial. La Marina si va passar una bona estona mirant per la finestra. Ella estava a la habitació amb la Clara i la Núria. l’Eli, la Carol i la Laura estaven en la següent, i la Mireia, l’Eva i la Blanca en l’altre. Les tres eren consecutives, 531, 533 i 535. A prop tenien un dels menjadors i una botiga de records del vaixell. La Clara, la Núria, l’Eva i la Laura van pujar a una de les terrasses per prendre el sol. L’Eli i la Carol es van quedar dormint. La Mireia i la Blanca van anar a passejar per les botigues i la Marina va quedar-se contemplant l’univers de fora el vaixell.
Cap a les vuit del vespre,les pi, es van reunir en una de les terrasses superiors per sopar. La terrassa era plena de torxes cremant oli de quinqués. El sol s’anava apagant i la barreja de contrastos era tan bonica que haguessin desitjat que el temps s’aturés per uns instants. Per la llunyania del mar el sol es ponia deixant veure el color més tendre d’aquest. Un bri d’aire fresc els acaronava les galtes i els i donava aire nou per respirar. Totes seien en la mateixa taula. Per un dels laterals dels vaixells es podia veure una ciutat. Les llums que hi havia eren precioses. Prop d’aquesta, set o vuit vaixells pescaven. Es podia veure com els homes llençaven les xarxes i les recollien al cap d’uns minuts. I a prop, sempre guiant les barques en la nit i el dia, un majestuós far s’alçava d’entre mig de les roques. Tot allò era preciós. Les i 9 pi juntes, el mar, el cel, l’aire fresc... - quina enveja que els hi tinc-. Després de sopar totes van anar a dormir, l’endemà arribaven a Creta i volien tenir moltes forces per visitar tota l’illa.
A les nou i mitja del matí el vaixell va arribar al port de Creta. Era un port de fusta. De fusta vella i nova a la vegada, que ens recorda l’antiguitat i la nova era dels seus habitants. Al port, no hi havia gaires vaixells. Potser set o vuit, sense comptar algunes barques de pesca. El “King of sea” va atracar prop del far. Allí, per una escala de fusta envernissada de blanc i unes cadenes que evitaven que la gent caigués al mar, varen baixar les Pi. Totes estaven molt il·lusionades, amb ganes de passejar i veure coses noves, com el museu del vi, l’amfiteatre de Neró, els banys grecs, el mercat...
- Podríem anar a veure l’amfiteatre de Neró! – digué la Blanca.
Ràpidament s’hi van apuntar les altres. Encara era molt aviat per anar al mercat i el museu del vi era una mica lluny. No varen caminar gaire, l’amfiteatre era prop de la costa, per la banda esquerra del far i tot just al costat del famós restaurant Kripta. En l’entrada d’aquest, s’alçaven quatre columnes majestuoses guardades per quatre lleons i coronades per quatre àngels. Tots vuit esculpits en granit i amb uns detalls impressionants. Semblava que tots haguessin de prendre vida en qualsevol moment. Els lleons semblava que estiguessin corrents, perseguint a quelcom com una presa o un home en un circ. Els quatre àngels eren noies. Duien uns vestits de seda, que suposo entreveure que eren de color blanc, tot i que no es pot saber ben bé. A les mans cada àngel portava un objecte. El primer, el de la part dreta de l’entrada, porta una branca d’olivera, que significa la Terra. El segon, el de l’esquerra, porta un pergamí, que significa la història. El tercer, just al darrera del primer, porta una copa de vi, que significa el fruit de la terra. I el quart, que està al darrera del segon, porta un petit cor, que significa el fruit de la història. Pujant per les escales del centre de l’entrada, i per entremig de les columnes, s’arribava a la sala d’exposicions, passant primer per una monumental porta de fusta i forja antiga. Només una de les dues baldes era oberta, l’altre restava tancada. Dins la sala tot eren columnes aquestes però, eren més petites que les de l’entrada, i amb la mateixa grandesa que els seves germanes de fora. Al centre de tot, just on una vidriera del sostre deixava caure un raig de llum, s’hi alçava a mitja alçada un bust de Neró. Al capdamunt, com no, d’una petita columna de marbre polit i un petit peu de granit. El bust de Neró, també era fet de marbre. L’amfiteatre estava carregat de quadres penjats on se situa l’illa de Creta en els seus vells temps. Capdavantera mundial en comerç exterior i una gran disciplina interior. A l’interior de l’edifici no hi havia gaire gent. Tant sols un grup d’estudiants, un vigilant de seguretat embotit en un vestit negre, un parell de dones netejant i un home que semblava ser el director o el responsable de l’exposició. De cop, una alarma feu aturar el món dins d’aquell edifici ple d’història. Acabaven de robar una de les peces més valuoses de l’exposició. Era una petita ánfora de vidre de més o menys 5000 anys. Única al món. Només feia 1metre d’alçada i el seu volum exacte era de 75 litres, que era la quantitat de vi que podia veure el tribunal dels déus en tot un més. És diu que va ser construïda sota el foc dels ossos de centenars d’esclaus morts. Va ser encarregada per Pericles, antic emperador de les colònies perses, com a present per al gran rei Neró. Ràpidament van arribar tot de policies cap al amfiteatre. La poca gent que hi havia dins no podia sortir, i tota la gent que hi havia fora no podia entrar. Les noies juntament amb el grup d’estudiants van ser escortats cap a una petita cambra que hi havia rera del despatx del director. Allí les van obligar a ensenyar totes les bosses i d’escriure pas per pas tot el que havien estat fent allí dins. Al cap de dues hores les Pi van poder sortir cap a l’exterior. La Mireia s’adonà mentre sortia que hi havia una cosa estranya rera d’una de les columnes més apartades de la part dreta de la sala. Un ombra deixava entreveure una persona amagada, mig ajupida. La noia s’acostà un xic i pogué veure el rostre d’un home un xic corroït pel tems i unes quantes cicatrius. Aquest també la va veure a ella i fent el senyal de passar un dit pel coll espantà la Mireia sense ni tan sols parlar. Aquesta, agafà la mà de la Núria que estava al seu costat i se l’emportà corrents sense dir res. La Núria només podia córrer estirada per la Mireia. La resta de les pi no sabien que passava i no van donar importància a la situació. En arribar a la plaça de sota de les escales de l’amfiteatre la Mireia els hi va explicar que li havia passat. Les noies es van fer un fart de riure sentint aquelles paraules.
- Com vols que algú volgui matar-te Mireia! -. Li digué la Blanca.
- Això ho deuen haver fet per espantar-te i ja està -. Va afegir la Carol.
Després de tranquil·litzar la Mireia, les noies van decidir anar a dinar a un restaurant que estava prop del museu del vi. Es deia “Baccus”, i es un dels millors que hi ha a la illa. Després, podrien anar a veure el museu per fer temps per sopar. Allí al restaurant varen seure en una terrassa guarnida de marquesines de tela i algun parasol per evitar la llum directa d’aquest en les persones. El recinte de la terrassa estava delimitat per unes mampares de fusta colonitzades per unes heures que si no estic equivocat, eren ceps salvatges, sense conduir. Les taules, juntament amb les cadires, tenien un caire rústic que et transportava a través del temps fins a èpoques antigues. Al centre de la taula, una petita llum d’oli jeia apagada, al costat, una gran flor dins d’un gerro no tan gran et donaven la benvinguda. Quan totes van ser assegudes un cambrer d’uns trenta cinc anys s’apropa i el s demanà atenció.
- Mesdames, en ce que je peux les aider? -. Va dir el cambrer.
Les noies van quedar un xic sorpreses perquè no s’havien ben be que havia dit. La Carol, ràpidament, digué en anglès:
- Does you know how to speak english? -.
L’home va fer una cara mig de sorpresa mig d’enfadat, i els digué:
- Je ne parle pas anglais, je parle francé!
- Yes, yes. But we don’t understand he know to speak spanish? -. Li preguntà la Carol.
- Ostias! Haver empezado así. Yo soy de un pequeño pueblo de Nafarroa (Navarra), de dondé sois vosotras? Respongué el cambrer.
Les noies es van fer un tip de riure i de seguida van posar-se a parlar amb el cambrer.
- Somos de Vilafranca del Penedès, en Barcelona -. Digué la Núria.
I xerrant amb el cambrer es van passar una estona, totes menys la Mireia que encara estava capficada amb lo del home de l’amfiteatre. Quan de cop, per darrera de la Clara, en una taula un xic apartada de la seva, la Mireia tornà a veure la cara misteriosa d’aquell home. Aterrada li va dir a les noies i aquestes es van girar totes de cop.
- Podríeu dissimular no?!! -. Va exclamar la Mireia.
Aquell home es va quedar mirant les noies i aquestes es van espantar molt. Cada cop que una es girava per mirar-lo, aquest li feia la senyal del dit al coll.
- Ernesto! Ernesto! -. Va cridar l’Eva.
Aquest era el nom del cambrer que havien conegut. Ell es dirigí cap a elles i aquestes li van explicar que passava. Des del robatori de l’ánfora de vidre fins a lo del home de la cara misteriosa.
- Joder! Mirad, quando yo esté cerca del tio ese vosotras salir corriendo i no pareis hasta entrar en el museo del vino, allí lo podreis despistar. Mientras yo lo distraeré un poco -.
- Muchas grácias de verdad -. Li va la Laura.
- I no hos preocupeis por la cuenta que hoy pago yo!! Preparaos va.
Les noies van agafar les seves coses i es van preparar per sortir corrents. Quant van veure l’Ernesto prop del home de la cara van sortir corrents cames ajudeu-me, sense mirar enrera, només endavant, cap a l’entrada del museu del vi. L’home misteriós en veure que les noies sortien corrents s’aixecà de cop i en el moment que es disposava a córrer, l’Ernesto es va ficar al davant i, sense voler evitar-ho, va deixar caure una cassola de fang, plena de macarrons calents, al damunt d’ell. Aquest, es va ensopegar amb una altre taula que hi havia davant i va caure per terra.
- Pardon, je l’entends très, a été ma faute -. Digué el cambrer.
- Idiot garçon! il sort du mien devant! Contestà l’home de les cicatrius mig cremat amb els macarrons.
- Pardon, la maison se il arrangera tous les dommages -. Va tornar a dir el cambrer.
Les noies, gràcies a l’Ernesto, van poder despistar aquell home, i un cop dins del museu del vi van poder respirar tranquil·les.
- Ho veieu com era veritat! -. Va cridar la Mireia.
- Shhhhht!!! -. Va fer l’Eli.
- Que estem en un museu ! -. Va dir la Marina.
Després d’aquesta estona un xic esverada que havien tingut, varen calmar-se mirant fotografies i antics aparells d’elaboració de vins. Però el que realment era estrany de debò, era que la Laura encara no hagués fet cap de les seves, però, millor no cridem el mal temps.... Al cap d’una hora i mitja d’estar passejant pel museu del vi, cap a les 7 i mitja d ela tarda van decidir anar cap al vaixell per sopar allí. De camí però, passarien pel mercat del centre a comprar alguna coseta. La Núria volia comprar unes sabates que li agradaven molt, la Clara compraria unes ampolles de vi per l’Albert, la Carol uns vestits de tela molt suau, la Marina.... la Marina? On està la Marina? I l’Eva? I la Laura?. Havien desaparegut la Marina l’Eva i la Laura! En el seu lloc només hi havia un rastre de fum d’una camioneta que acabava de marxar. Era una camioneta blanca ocre i alguna tonalitat més vella encara. Quadrada, amb dos finestres al darrera per on es podien veure les cares que s’allunyaven de tres de les Pi. La resta estava molt preocupada. La Mireia plorava i deia que tot era per la seva culpa. L’Eli li agafava la mà. Les sis van anar cap a una comissaria que hi ha al centre de la ciutat i allí ho van explicar tot. La policia es va posar en marxa per trobar la camioneta i les noies van anar a esperar al vaixell. Es van tancar totes en una cambra esperant que tot passés. Dins la camioneta les tres noies passaven molta por també. Per una finestra podien veure el conductor, que era l’home de la cara marcada. Al seient del costat hi havia una pistola i una bossa de tela negra. Per la boca d’aquesta, es podia veure que dins hi havia l’ánfora de vidre. Al cap de deu minuts la camioneta va parar. Feia olor de mar. La porta del darrera es va obrir i l’home apuntant les tres Pi amb la pistola les va fer baixar. Aquestes van obeir sense més insistència que una mala cara i unes quantes llàgrimes caient per ella. L’home les va fer pujar a bord d’una petita embarcació de fusta, i allí les tancà en una petita habitació a la part de dins d’aquesta. Al vaixell, la resta de les pi esperaven noticies de la policia. “Está sonando, está sonando tu teléfono. Está sonando, está sonando tu teléfono”, es va sentir de cop. Era el telèfon de la Blanca. Havien donat el seu numero a la policia i ara les trucaven per dir que ja havien localitzat la camioneta. L’havien trobada prop del moll vell de la part est de l’illa. Només estava a 15 minuts d’on estaven elles. Així que van decidir anar cap allà. La Blanca i la Núria es van quedar per si de cas. Les tres Pi segrestades seguien alienes a tot el que anava passant al exterior. Sentien parlar l’home per telèfon però era en francès i no sabien que deia.
- J’ai la marchandise, quand volé vous pouvez venir à la chercher -. Deia el segrestador.
- Ok, bientôt nous serons ici -. Deien des de l’altre banda del telèfon.
- Je dois me défaire de trois filles -. Tornà a dir l’home.
- Fais-le rapide que bientôt nous serons ici -. Van tornar a dir des de l’altre banda del telèfon.
El segrestador i lladre volia desfer-se de les tres noies avanç que vinguessin a buscar l’ánfora. Aquesta havia de ser venuda al mercat negre d’antiguitats. Es una peça molt valuosa i segur que podrien pagar-la molt be. Les noies estaven molt nervioses, però essent sabudes d’una mort imminent, no volien caure sense lluitar primer. Van colpejar la porta de la petita cambra amb força però no aconseguien obrir-la. La Laura es dirigí cap a una petita finestra que hi havia a la part contraria de la porta i començar a donar-li puntades de peu. Era tan gran la ràbia que tenia dins que en un tres i no res va tirar a terra el marc amb el vidre, deixant un forat per on podrien sortir. La finestra donava a la part exterior de la barca, situada dos metres sobre el nivell del mar. Però les tres Pi no s’ho van pensar i es van llençar a l’aigua sense pensar-s’ho. L’aigua era freda. Però encara ho era més la mort que els esperava dins d’aquella habitació. Varen nedar fins arribar al port. Entremig de dues barques de pesca van pujar a dalt del moll. Allí es trobaren un parell de patrulles de la policia i van anar a buscar-los. Per un dels camins d’accés al moll, les quatre noies que havien sortit del “King of sea” arribaven a on eren les altres tres. L’alegria tan gran que van tenir en veure les seves amigues be, els va fugir de cop en veure al segrestador que els apuntava amb la pistola i els deia:
- Vous ne bougez pas, je suis déjà fatigué de vous -.
De cop, una pedra va impactar de ple al cap del segrestador, deixant aquesta estès al terra inconscient. Eren la Blanca i la Núria que al final havien decidit anar a trobar les amigues. L’Eli sortí corrents a buscar la policia i les altres van abraçar-se fortament. Ja tornaven a estar totes juntes. Havien passat molta por, però el fet de saber que mai estaran soles els donava forces. Dins la barca la policia va trobar l’ánfora de vidre robada, juntament amb altres objectes de valor. Un dispositiu especial va poder donar caça als compradors del mercat negre d’objectes antics. Tot per fi va acabar be, i les noies jeien a les seves cambres descansat d’aquest dia tan intens. Entre totes 9 havien pogut vèncer la pressió i ara podien dormir tranquil·les. L’endemà al matí, la Marina les despertà a totes i les va fer llevar. Van anar a esmorzar al restaurant “Baccus”, tenien que donar les gràcies al seu cambrer preferit, l’Ernesto.
- Ernesto!-. Cridava la Blanca.
- Chicas! Veo que al final estais bien.
- Si però grácias a ti en parte -. Digué la Marina.
- Jajajaj! Sois gente de mi tierra, es lo mínimo que podia hacer -. Va dir l’Ernesto.
Tots es van fondre en una abraçada i es van acomiadar efusivament. Les Pi volien anar a veure l’ánfora de nou. Mentre pujaven per les escales de l’amfiteatre podien recordar cada cosa, cada detall de tot el que els hi havia passat. Primer els lleons i després els àngels els donaven la benvinguda. Les noies només volien veure l’antiguitat que més problemes els hi havia donat. I allà al mig, just al centre de la sala, s’aixecava l’ánfora de vidre. Les noies van encerclar-la per veure-la be. Aquest cop si que hi havia més gent al visitant l’amfiteatre. Un grup de monges, uns turistes anglesos, una escola, una família. Tots miraven la grandesa dels objectes allí guardats però només les Pi podien apreciar una cosa que els altres no podien fer. Era l’amistat que elles tenien i lo molt que s’estimaven unes a les altres. La Laura va a començar a saltar d’alegria. Les altres reien. La Mireia plorava. Eren llàgrimes de felicitat.
- Ueh! Ueh! -. Cridava i saltava la Laura.
De cop, un mal pas fa que la Laura caigui damunt de l’ánfora, llençant aquesta pel terra i trencant-la en mil trossos. Les Pi es van ficar les mans al cap. La Marina va fotre un calbot a la Laura. Aquesta no sabia on amagar-se. El director de l’exposició va anar ràpidament cap a elles i els digué:
- Rien ne passe, seulement s’une il copie. (no passa res, només es una copia).
Com no, la Laura tenia que fer una de les seves. Ánfora que havia trencat només era una copia. Ja no exposaven l’origianl després de tot el que havia passat. Menys mal devien pensar les noies. Després de tot el que han passat. I ja ho veieu, les 9 Pi van pel món d’aventura en aventura i jo aquí, explicant com se’n surten. Però com sempre dic, algun dia també estaré jo amb elles en un dels seus viatges. Mentrestant, només mostro atenció a cada paraula, cada frase que la Clara m’explica dels seus viatges, i en prenc nota per quan el destí em digui ara surts tu. Les 9 Pi i l’ánfora de vidre, es l’última frase que se m’acut dir per dir-vos adéu.
Albert R.
viernes, 23 de febrero de 2007
Les 9 pi i l’ultima piràmide
No sé, però quan la Clara m’explicava el viatge que van fer les 9 pi aquest estiu... se la veia molt contenta, il·lusionada, com si aquella aventura per la terra dels faraons hagués ajuntat una mica més el cor de les noies. Uns cors immensament grans i carregats de bons propòsits, on el que realment importa és l’amistat, l’alegria i la tristor, i el desig d’intentar que totes somriguin constantment. La Clara va tornar un xic canviada. Abans era una noia fantàstica i ara encara ho és més. Tan debò hagués pogut anar-hi jo també a aquell viatge, però jo encara soc un desconegut per alguna d’elles, i no hagués estat gaire encertada la idea, espero que en el proper viatge pugui anar-hi jo també. Quan la Clara m’explicava tot el que els hi va passar, se’m posava la pell de gallina i un bri d’enveja se’m deixava veure en la cara. Sempre que la Clara m’explica alguna cosa d’Egipte procuro escoltar-la amb atenció, i deixo que el meu cervell reconstrueixi pas a pas, minut a minut, tot el que elles van passar.
Era a principis de juny. La Blanca, la Carol, la Núria, la Marina, l’Eva, l’Eli, la Mireia, la Clara i la Laura, van marxar de viatge cap a Egipte. Fa temps que volen anar juntes algun lloc, i mirant i mirant, que millor que anar a conèixer la terra dels faraons. La idea va ser de la Blanca. Sempre li han agradat aquestes pel·lícules de mòmies i esperits que reneixen. A part que, el lloc es molt bonic i digne de visitar. La segona setmana de juny, van agafar el l’avió cap a el Cairo. Un avió un xic destartalat i amb signes d’haver fet llargs viatges. Era de la companyia de transports Via Egipto, que era la més coneguda i la que casi tothom fa servir per anar a Egipte. El seu emblema es una petita piràmide al cap damunt d’un món, que suposadament es la Terra. El viatge se’ls hi va fer curt. Quatre hores i poc més, que van aprofitar per llegir, dormir o per veure la pel·lícula que posaven a la televisió. Aquesta però era en anglès, i no totes en saben tant com la Carol, que es passa molt de temps estudiant anglès a Londres. La pel·lícula no era gaire bona em va dir la Clara. Era una d’aquestes d’acció feta pels americans i que només es creuen els americans, amb grans actors i millors secundaris, i un munt de calers per gastar en propaganda. Aviat però, serien a terra. Però encara la Laura tenia que fer alguna de les seves, i sense que se’n adonés, va enganxar-li una llufa,d’aquestes que fem servir aquí el dia de tots sants, a l’assistenta de vol del seu passadís. Quin fart de riure que es van fer totes. Fins que la Núria, que ja sabem que es la mamà de les noies, va treure la broma de la senyora. Una senyora que portava un vestit vermell llarg fins als talons, que cobria parcialment unes sabates de color negre amb un petit llaç del mateix color del vestit. També portava una camisa de seda de color blanc marfil, amb unes mànigues llargues i amb dos botons del color de la sang a cada extrem. Al coll, un mocador mig nuat mig desfet de tan aixecar-se i assentar-se. El cabell recollit deixava veure la seva cara de dona d’uns trenta-dos anys més o menys, que jo per les edats no en se gaire, i amb clars trets de ser d’Egipte. No es va molestar. Simplement va fer una rialla i segui treballant. La Núria si que va renyar la Laura, aquesta però es un cas, i de ben segur que ja n’estaria tramant alguna altre. Un cop aterrat l’avió van anar a buscar l’hotel. Molts taxistes els feien que pugessin, però de tots es sabut que aquest es el medi de transport més car o millor dit, el més fàcil per ser enganyat. Van pujar a un autobús carregat de gent i de persones, perquè no es ben bé el mateix. Un autobús molt destartalat amb bonys per tot arreu. De color blanc, però brut de fang per sota els baixos i els costats de les rodes. Aquestes ja molt gastades i amb perill de poder rebentar. A dins, la gent s’amuntega cap al darrera perquè així hi pugui entrar més gent. Molta de la qual no paga bitllet. Es podria dir que només van pagar les 9 pi i quatre turistes més que venien de Madrid. La gent és molt viva aquí i has d’estar atent deia l’Eva. Vigileu ningú us robi, afegí. Al cap d’un quart van arribar a l’hotel. Un hotel d’aquests un xic luxosos, amb elegàncies per una banda i desgracies per l’altre. Varen dirigir-se cap a recepció, allí un home no gaire gran els demanà atenció i els preguntà per la seva reserva. L’home parlava un xic el castellà i varen poder entendre’s bastant bé. Tenien feta una reserva a nom de Clara Miralles Isart. Dues habitacions, una de quatre persones i un altre de cinc. Un noi jovenet les acompanyà cap a les habitacions. Varen pujar per unes escales de fusta que hi havia a la part esquerra de l’hotel, aquestes eren molt elegants i mentre pujaves tenies sensació de grandesa i de creure’t important. Des de l’escala, per una vidriera en forma de rodona, es podia contemplar l’immensitat del desert i de les piràmides, que es veien des de lluny. L’Eli i la Mireia s’hi van quedar una estona mirant. Les altres van continuar pujant amb aquell noi que no deuria tenir més de dotze anys. No portaven gaire equipatge, una maleta una mica gran i una motxilla per les excursions. Bé, menys la Carol i la Marina que en portaven una demés. A elles sempre els ha agradat portar molta roba i si això son més maletes... doncs benvingudes siguin! Les habitacions estaven una davant de l’altre. La numero 135 i la 143. Eren iguals, però en canviava l’orientació. La 135 donava a la part esquerra de l’hotel i la 143 a la dreta. En la primera hi dormirien la Marina, l’Eva, la Blanca i la Clara, i en l’altre estarien l’Eli, la Mireia, la Núria la Laura i la Carol. Després d’instal·lar-se la Laura i la Carol van baixar cap al restaurant per prendre alguna cosa. La Núria l’Eva i la Marina es van quedar dormint i la resta estirades al llit pensant en que farien l’endemà en veure la immensitat de les piràmides. Les dues del restaurant van demanar una coca-cola i van seure en una taula rodona que donava a una finestra amb unes cortines de color salmó apagat del tems. La Laura les va apartar i va perdre la mirada cap al desert. La Carol va agafar un diari que hi havia a la taula del costat, que era igual que la seva però aquesta carregada de vasos bruts i un cendrer ple de cendra i algun paper rebregat. “EL SECRET DE LES PIRÀMIDES” deia a la capçalera del diari. Estava escrit en anglès però això per a la Carol no suposava un problema. Va comença a llegir i la noticia de les piràmides la deixà captivada.
- Escolta Laura que diu el diari. Digué la Carol.
- Però si els diaris no parlen tonta! Contestà la Laura una mica mofeta.
- No siguis cria Laura que ja tens una edat per aquestes coses. Replicà la Carol.
I la noia començà a llegir la primera pagina del diari. “Desgràcia a Egipte. Des de fa tres dies en la grandària del desert d’Egipte, una rere l’altre les piràmides del voltant del Nil s’han anat ensorrant. Aquest misteri encara no te explicació però si la desgràcia continua d’aquesta manera aviat no quedarà cap piràmide i l’economia i la cultura del nostre país es veurà afectada directament (...)”.
- T’hi cagues! Exclamà la Laura.
- Més val que anem ràpid a les piràmides si les volem veure. Digué amb un xic d’ironia la Carol.
Les dues tornaren cap a les habitacions i allí es trobaren que les demés ja dormien. El viatge no havia estat gaire llarg però si que una mica pesat. Elles dues van fer el mateix i van anar a dormir per aixecar-se d’hora l’endemà al matí.
- Riiiiing! Riiiiiing! Aixequeu-vos va dormilegues! Anava cridant la Núria.
- Ah Núria com atabales! Deia l’Eva.
L’Eli en canvi si que es va aixecar i ajudà a la Núria a despertar a les demés. Anaven d’una habitació a l’altre fent aixecar les pi, però es clar, hi havia una noia que no tenia gaires ganes d’aixecar-se.
- Ai!! Deixeu-me dormir. Deia la Laura.
- Va Laura que hem d’anar a veure les piràmides. Cridava la Mireia.
- Però si ja no en deuen quedar de piràmides. Digué amb una veu de mig adormida la Laura de nou.
Llavors la Clara i la Blanca saltaren damunt del llit de la Laura i començaren a treure-li els llençols i molestar-la.
- Però que no ho veieu que ensorrareu el llit! Va dir la Núria.
La Carol que ja feia un xic que s’havia aixecat també s’apuntà a la festa del llit. Mica en mica totes les xiques s’anaven apuntant. Un cop varen jugar una estona, la Carol els hi explicà allò que va llegir el dia abans en el diari. Ninguna d’elles es va espantar ni res d’això, al contrari. Volien anar el més aviat possible cap a les piràmides. Si s’havien d’acabar, almenys poder veure-les per un cop, digué la Blanca. En acabar de vestir-se i posar-se maques, van anar cap al restaurant a esmorzar. Allí trobaren alguns turistes més, un parell de cambrers, nens de turistes divertint-se amb un estranya joguina en forma de cavall o de gos, i menjar, molt de menjar. Les noies estaven un xic estranyades de veure tant de menjar, i un home d’uns quaranta-dos anys, pare d’uns dels nens que jugaven amb la joguina de cavall-gos, els digué que aquí a Egipte tenen costum de menjar molt al dematí. L’home els hi va parlà en castellà. Era un d’aquells turistes que venien de Madrid. Al restaurant però, hi havia un ambient un xic rar. Al restaurant i a la resta de l’hotel. Tothom tenia una aparença apagada. La Carol, demanà un diari al cambrer. Aquest va fer veure que l’entenia però quan va tornar no el va portar. Llavors la Carol s’aixecà i n’agafà un de la barra del restaurant. “ Les autoritats d’Egipte recomanen als turistes de visita a El Cairo, que si poden evitar-ho no vagin a veure la última piràmide que queda en peus.(...)”. Aquella nit, mentre les 9 pi dormien, tres piràmides més s’havien ensorrat. Només quedava en peus la piràmide en ofrena d’Osiris, antic amant de Cleopatra, i desterrat d’Egipte per blasfèmies contra el deu Ra. Les noies no s’ho podien creure. Això no podia ser veritat. Que estava passant? Van decidir no anar a visitar la piràmide i que anirien al mercat de la plaça del temple a xafardejar i comprar algun record per als de casa. La plaça del temple es on tots els comerciants d’Egipte es reuneixen per vendre les seves creacions, coses robades o antigues, llibres i robes típiques d’allà. El mercat es troba dos carrers més avall de l’hotel, prop de l’estació d’autobusos que va cap a l’aeroport. La plaça es gran. Sense pavimentar, la sorra del desert fa de lloses. A vegades es molesta, però quan portes moltes hores caminant s’agraeix que el terra sigui tou. Al mig d’aquesta es lleva una escultura de Cleopatra mig dona mig lleó. Es impressionant. Està esculpida en una sola pedra de granit i diu en un retaule que va ser feta per un esclau condemnat a mort per robatori. Les pi van passejar, mirar i mirar. Ara unes robes, ara unes escultures petites de Cleopatra, uns gaiatos en forma de serp... tot tipus de coses per als turistes i per a elles també, perquè la Núria va comprar un mocador de seda negre amb un jeroglífics de color or, que deia el venedor que posava pau. La Laura ja tornava a fer de les seves. Va provar de desxifrar un petit manuscrit que hi havia en una botiga i els amos s’ho van prendre malament.
- Marxem Laura que encara s’emprenyaran. Digué l’Eva.
I així ho van fer, però la Laura abans de marxar, va agafar una petita pedra de color negre brillant que posava que donava salut, i que era única al món, i deixa els diners justos del que valia al damunt del mostrador. A la Clara li va fer gràcia un llibre molt vell que explicava com s’havia fet la piràmide d’Osiris, tots els racons que tenia i els amagatalls que hi havien. El marxant de llibres va dir-li que aquest es autèntic i que si mai va a la piràmide d’Osiris que el portés, que així podria comprovar tot el que li està dient. Per una banda de la plaça, la que queda just al darrera de l’escultura de Cleopatra, van aparèixer set homes vestits de negres amb faldilles de seda i burques al cap, que només deixaven veure les cares d’aquells personatges. Devien ser guerrers, perquè portaven unes espases molt grans i corbades des de la part central. Muntaven a cavall. Eren cavalls grans amb mol de pel i unes llargues cues. De color marró fosc. No portaven sella, només un tros de tela de llana negre per protegir el cavall. La gent en veure’ls s’apartà i sobrí un camí que travessava la plaça de dalt a baix. Els guerrers van travessar-la molt ràpidament i després van desaparèixer en la llunyania. La gent de la plaça va continuar com si no hagués passat res. Les noies van decidir anar a dinar a un restaurant que estava a prop de l’hotel. Mentre esperaven el menjar, la Clara llegia el seu llibre nou però vell. Se la veia molt il·lusionada i en prenia tota la seva atenció. Mentre dinaven la Mireia va dir que perquè no anaven a veure la piràmide, que era la ultima que quedava i que no podia ser que marxessin d’allà sense veure-la. La Núria la va contradir una mica dient que era una cosa molt perillosa i que no sabien que estava passant i que no es podien arriscar que en dos dies tenien que agafar l’avió cap a Barcelona. Però la Blanca i la Laura aviat van defensar la Mireia i ja es feien il·lusions d’anar-hi. A la Clara també li feia molta gràcia veure la piràmide, ni que sigui des dels afores. La resta del grup va acabar de convèncer a la Núria i després de dinar cap a la piràmide que hi falta gent. En aquell moment però, un dels cambrers que les havia estat escoltant es dirigí cap a elles i amb un mig castellà mig anglès, els digué que millor que no anessin, que l’esperit d’Osiris havia tornat del regne dels morts per recuperar la seva Cleopatra. Que per això s’enfonsaven les piràmides, perquè Osiris estava molt enfadat i fins que no trobi el cor de la seva estimada no descansarà en pau. Les 9 pi no van voler fer cas. Aquells enfonsaments deurien ser cosa del terreny. Com podien aguantar-se edificacions en la sorra pensaven. Però la Clara no ho tenia molt clar. En el llibre que s’havia comprat posava que les piràmides s’enfonsaven dins la sorra tres vegades la part superior. Es a dir que només podien veure una quarta part de l’autentica grandària de la piràmide, i que per això no es podien ensorrar per si soles. Tot i aquestes reflexions, la Clara tenia moltes ganes d’anar-hi. Van agafar un autobús cap allà. Era de la mateixa línia regular que el de l’aeroport, però si el d’abans estava fet pols, aquest encara més. No hi havia gaire gens dins. Totes estaven assegudes. L’Eva i la Marina miraven per la finestra deixant corre la seva imaginació. La Clara llegia el seu llibre. Les altres xerraven. Al cap d’una hora de camí es va sentir un soroll molt gran i l’autobús va començar a anar de cantó. El conductor va parar-lo com va poder i va fer baixar a tothom. Havien rebentat una roda. Estaven a deu minuts de les piràmides i l’autobús de reforç no arribaria fins un parell d’hores més tard. Varen decidir anar caminant. El camí era fàcil perquè només tenien que seguir la carretera. Tres turistes més i dos egipcis van fer el mateix. Només eren deu minuts però que es feien eterns. La descomunal piràmide que es veia allà tan a prop els donava forces. No van trigar deu minuts en arribar. Va ser al cap de vint que començaven a veure l’entrada, i al cap de deu minuts més es van plantar a la mateixa entrada. No hi havia ningú. Les portes eren obertes però ni rastre de la gent. Els dos egipcis que anaven amb elles s’havien desviat cap a un jaciment arqueològic que hi havia una mica més amunt. Els altres turistes estaven fent la volta a la piràmide per veure-la del darrera. I la Laura com sempre ja tornava a fer el que no havia de fer. Va cridar entrem! I es ficà cap a dins corrents, sense preocupar-se de res, només de riure una estona. L’Eli, la Mireia, la Blanca i la Marina tampoc s’ho van pensar. La Carol i la Clara van acabar de convèncer a l’Eva i la Núria. Dins no hi havia gaire llum. Tan sols unes torxes que cremaven tela impregnada d’alcohol de cremar. Dins, en un petit cartell informatiu, deia en molts idiomes que es seguís l’itinerari indicat i que si us plau sobretot no travessin les cordes de seguretat que es podrien perdre. La Clara anava mirant el seu llibre. La Laura feia el boig. L’Eva tenia una mica de por. Les demés s’ho miraven amb molt d’interès.
- El llibre es autèntic! Exclamà la Clara.
- Més val que ho sigui amb el preu que has pagat. Digué la Marina.
La Clara estava molt contenta amb aquell llibre que s’havia comprat. Podia veure el que hi havia al darrera de les parets sense veure-hi. En tot moment seguia el recorregut que feien amb el llibre. Però va veure una cosa que no li quadrava.
- Aquí hauria d’haver una porta. Li digué a la Blanca.
- Doncs es evident que el llibre està equivocat, perquè la vista no enganya. Li contestà ella.
La Laura que també va sentir el que deia la Clara, travessà la corda i es posà a buscar un pom o una pedra que sortís més que les altres.
- Va busquem que segur que deu haver una clau o alguna cosa per poder obrir aquesta porta misteriosa.
- Em sembla que veus moltes pel·lícules tu. Li digué la Núria.
Les altres noies però, ja havien travessat la corda i estaven buscant amb la Laura. La Núria no va voler fer-ho. De cop i volta la Mireia cridà.
- Aquí! Aquí! Veniu que segur que es això!
Totes van anar cap allà i van veure una pedra amb forma de cavall-gos com la que tenien aquells nens del restaurant. La Mireia girà cap a l’esquerra la pedra i una de les parets del passadís s’aixecà cap amunt, al mateix moment que totes les torxes de la sala s’apagaven i al minut contat s’encenien de nou. L’Eva tenia molta por. La Núria no s’ho creia. La Clara flipava i contestà a la Blanca.
- Veus com si que es autèntic el llibre!
Aquella porta donava a la sala de sacrificis i ofrenes d’Osiris. Aquell espai tenia molta llum. Vint quinqués mal contats cremaven oli a les parets. Algú tenia que haver entrat abans aquí es deien. No pot ser que l’oli cremi tants anys. Al mig de l’habitació hi havia una petita urna amb cendres dintre i moltes inscripcions egípcies. L’Eva cada cop tenia més por. La Clara cada cop estava més contenta del seu llibre. Totes les parets tenien jeroglífics i al davant d’aquestes urnes d’incineració. Decidiren marxar de l’habitació i continuar pel camí marcat cap a la sortida. La Laura, tardà una mica més en sortir però aviat va ser amb les demés. Les llums de les galeries cada cop cremaven menys. S’haurien de donar pressa si no volien quedar-se sense llum. Però en aquell mateix instant, totes les torxes de les galeries es van apagar. Tot era a les fosques. Les 9 pi només podien cridar i agafar-se entre elles. L’Eva ja no era l’Eva. Tenia tanta por que no podia parlar, moure’s. L’Eli l’agafava molt fort. Amb ella, la Núria feia el mateix. Ostres si jo hagués estat allà m’hagués mort del espant. Totes tenien por, però no podien moure’s per sortir. Per una extrem de la galeria, una llum blava mig apagada s’alçava un metre del terra. Les noies van començar a sentir gent cantar en un idioma estrany i en veu molt baixa. Un aire fred les envoltava. Les veus cada cop eren més fortes. Cada cop les tenien més a prop, fins que era a les mateixes orelles que les sentien. Com si t’estiguessin xiuxiuejant a l’orella. L’Eva es va desmaiar. Totes es van asseure aterrades. Aquella llum blava mig apagada es transformà en un fum blau grisós que s’apropava a elles i volava per damunt dels ses caps. Les pi no podien parlar. S’abraçaven entre totes com si d’una sola persona es tractessin. El fum es parà al davant mateix de la Clara. Ella va poder veure un ombra de persona desgastada pel pas dels temps, com si estigués cremada. La cara de fum mirà cap al llibre i és fongué en els seus interiors. Després tornà a sortir i mirà de nou els ulls de la Clara, que els tenia oberts com dues taronges, grossos d’espant i terror. El fum ara es ficà dins del cos de la Clara. Va entrar pel nas i al cap d’una estona en tornà a sortir. Mentre sortia deia paraules en egipci. La passió per l’arquitectura de la Clara les havia portat fins aquí. Aquell llibre dels plànols i les construccions de la piràmide l’havien triat a ella, i no ella el llibre. L’esperit d’aquella persona es dirigí cap a les demés. Va mirar-les a totes i totes el miraven. Totes menys l’Eva, que jeia desmaiada als braços de l’Eli i la Núria. Aquella ombra o fum o el que fos es dirigí cap a la Laura. La mirà fixament de dalt a baix. Li clava els ulls buits de tendresa, a la seva mirada. Una mirada de noia terroritzada. El fum s’inclinà endavant i entrà dins la Laura pels mateixos ulls. Aquesta els tancà de cop i començà a elevar-se suaument. La resta de les 9 pi no podia parla. No la podien agafar ni moure’s. L’Eva seguia desmaiada. Les llums per on passava la Laura i l’esperit de fum s’anaven encenen. Al fons de la galeria, una petita urna d’incineració de color carbó, s’alçava com la Laura. La noia i el recipient es van trobar al mig de la galeria. Les veus que abans sonaven ara ho feien amb més força. El xiuxiueig que abans sentien a les orelles ara eren crits. Totes les noies menys la Laura i l’Eva van tancar els ulls amb força i van tapar-se les orelles. L’Eva no sentia res, era com si no hi fos. En aquell moment l’esperit de dins de la laura, obligà a aquesta a treure’s de la butxaca aquella pedra de color negre brillant, que havia comprat, i ha dipositar-la dins de l’urna d’incineració. El recipient tornà cap al seu lloc i totes les llums es van apagar de nou. La Laura va caure a terra d’esquena i es quedà allí tota adolorida. Tot s’havia acabat. Les veus, el fum i la por. Aquella pedra era el cor de Cleopatra. Les noies van aixecar-se, però l’Eva seguia desmaiada. La Laura tota adolorida es preocupà per les demés i cridà.
- Eh! Tros d’alè desbravat! I a mi qui em paga la pedra? Que m’ha costat molts quartos saps?!
La resta de les noies no s’ho podia creure. Que s’ha tornat boja aquesta? Es deien. I de cop i volta el fum que tan terroritzades tenia les 9 pi, aparegué un altre cop. Les llums van tornar a apagar-se i el xiuxiueig a les orelles va tornar a escoltar-se. L’esperit de fum es fixà en la Laura i tornà a mirar-la als ulls. Les 9 pi tornaven a estar mortes de por. Llavors, el fum es dirigí cap a l’Eva i entra dins deia per la boca i en tornà a sortir pel nas. Aquest tornà cap als ulls de la Laura i després d’uns segons va tornar a desaparèixer. Les llums es van tornar a encendre i la veus van callar. La Marina sortí corrents cap a la Laura i sense preguntar com estava, li va etzibar un calbot al clatell i li digué:
- Té perquè aprenguis a tenir la boca tancada! Beneita!
Totes les noies van posar-se de peu i de cop, la veu de l’Eva alegrà el petit temor que encara els quedava dins. Aquesta no sabia ben bé que havia passat, només tenia ganes de sortir d’aquella piràmide i anar cap a l’hotel. I així ho van fer. Van seguir el camí marcat amb les cordes i no van gosar de tocar res de res. En sortir, van trobar-se l’autobús de reforç que les esperava. Van anar cap allà i van pujar. L’autobús no era de la mateixa línia regular que els altres dos, aquest semblava més nou. La Clara i la Laura van voler seure al darrera de tot, mentre que les altres seien més al davant. Quan es van posar en camí les dues van mirar cap a la piràmide, i la Clara li dedicà un somriure mentre que la Laura li va fer una clucada d’ull.
La resta de dies de les vacances van ser més normals. La Laura sempre feia de les seves però aquest cop, l’Eli també s’hi apuntava. L’Eva no recordava gaires coses del que havia passat, i tampoc es delectava per saber-les. La Mireia, la Carol, la Marina i la Blanca es van passar els dies anant amunt i avall passejant per aquí i per allà. La Núria volia descansar més i la Clara només tenia ulls per al seu llibre d’arquitectura antiga. Aviat va arribar el dia de marxar. L’avió de la companyia Via Egipto ja les esperava. A Barcelona eren els familiars de les 9 pi qui esperaven. En arribar a casa totes van explicar l’historia de la piràmide, però ningú s’ho podia creure. Però era cert, i elles sempre sabran el que va passar. A mi m’ho va explicar la Clara l’altre dia mentre passejàvem l’indi, el seu gos. Jo la crec. La manera que tenia d’explicar-la, el sentiment i l’emoció que hi posava... havia de ser certa per força. També em va dir que algun dia m’ensenyaria el llibre d’arquitectura antiga que va comprar. Les 9 pi ja són a casa. Aviat vindran més vacances i podran tornar a anar de viatge. Tan de bo en aquest hi pugui anar jo també.
Albert R.
No sé, però quan la Clara m’explicava el viatge que van fer les 9 pi aquest estiu... se la veia molt contenta, il·lusionada, com si aquella aventura per la terra dels faraons hagués ajuntat una mica més el cor de les noies. Uns cors immensament grans i carregats de bons propòsits, on el que realment importa és l’amistat, l’alegria i la tristor, i el desig d’intentar que totes somriguin constantment. La Clara va tornar un xic canviada. Abans era una noia fantàstica i ara encara ho és més. Tan debò hagués pogut anar-hi jo també a aquell viatge, però jo encara soc un desconegut per alguna d’elles, i no hagués estat gaire encertada la idea, espero que en el proper viatge pugui anar-hi jo també. Quan la Clara m’explicava tot el que els hi va passar, se’m posava la pell de gallina i un bri d’enveja se’m deixava veure en la cara. Sempre que la Clara m’explica alguna cosa d’Egipte procuro escoltar-la amb atenció, i deixo que el meu cervell reconstrueixi pas a pas, minut a minut, tot el que elles van passar.
Era a principis de juny. La Blanca, la Carol, la Núria, la Marina, l’Eva, l’Eli, la Mireia, la Clara i la Laura, van marxar de viatge cap a Egipte. Fa temps que volen anar juntes algun lloc, i mirant i mirant, que millor que anar a conèixer la terra dels faraons. La idea va ser de la Blanca. Sempre li han agradat aquestes pel·lícules de mòmies i esperits que reneixen. A part que, el lloc es molt bonic i digne de visitar. La segona setmana de juny, van agafar el l’avió cap a el Cairo. Un avió un xic destartalat i amb signes d’haver fet llargs viatges. Era de la companyia de transports Via Egipto, que era la més coneguda i la que casi tothom fa servir per anar a Egipte. El seu emblema es una petita piràmide al cap damunt d’un món, que suposadament es la Terra. El viatge se’ls hi va fer curt. Quatre hores i poc més, que van aprofitar per llegir, dormir o per veure la pel·lícula que posaven a la televisió. Aquesta però era en anglès, i no totes en saben tant com la Carol, que es passa molt de temps estudiant anglès a Londres. La pel·lícula no era gaire bona em va dir la Clara. Era una d’aquestes d’acció feta pels americans i que només es creuen els americans, amb grans actors i millors secundaris, i un munt de calers per gastar en propaganda. Aviat però, serien a terra. Però encara la Laura tenia que fer alguna de les seves, i sense que se’n adonés, va enganxar-li una llufa,d’aquestes que fem servir aquí el dia de tots sants, a l’assistenta de vol del seu passadís. Quin fart de riure que es van fer totes. Fins que la Núria, que ja sabem que es la mamà de les noies, va treure la broma de la senyora. Una senyora que portava un vestit vermell llarg fins als talons, que cobria parcialment unes sabates de color negre amb un petit llaç del mateix color del vestit. També portava una camisa de seda de color blanc marfil, amb unes mànigues llargues i amb dos botons del color de la sang a cada extrem. Al coll, un mocador mig nuat mig desfet de tan aixecar-se i assentar-se. El cabell recollit deixava veure la seva cara de dona d’uns trenta-dos anys més o menys, que jo per les edats no en se gaire, i amb clars trets de ser d’Egipte. No es va molestar. Simplement va fer una rialla i segui treballant. La Núria si que va renyar la Laura, aquesta però es un cas, i de ben segur que ja n’estaria tramant alguna altre. Un cop aterrat l’avió van anar a buscar l’hotel. Molts taxistes els feien que pugessin, però de tots es sabut que aquest es el medi de transport més car o millor dit, el més fàcil per ser enganyat. Van pujar a un autobús carregat de gent i de persones, perquè no es ben bé el mateix. Un autobús molt destartalat amb bonys per tot arreu. De color blanc, però brut de fang per sota els baixos i els costats de les rodes. Aquestes ja molt gastades i amb perill de poder rebentar. A dins, la gent s’amuntega cap al darrera perquè així hi pugui entrar més gent. Molta de la qual no paga bitllet. Es podria dir que només van pagar les 9 pi i quatre turistes més que venien de Madrid. La gent és molt viva aquí i has d’estar atent deia l’Eva. Vigileu ningú us robi, afegí. Al cap d’un quart van arribar a l’hotel. Un hotel d’aquests un xic luxosos, amb elegàncies per una banda i desgracies per l’altre. Varen dirigir-se cap a recepció, allí un home no gaire gran els demanà atenció i els preguntà per la seva reserva. L’home parlava un xic el castellà i varen poder entendre’s bastant bé. Tenien feta una reserva a nom de Clara Miralles Isart. Dues habitacions, una de quatre persones i un altre de cinc. Un noi jovenet les acompanyà cap a les habitacions. Varen pujar per unes escales de fusta que hi havia a la part esquerra de l’hotel, aquestes eren molt elegants i mentre pujaves tenies sensació de grandesa i de creure’t important. Des de l’escala, per una vidriera en forma de rodona, es podia contemplar l’immensitat del desert i de les piràmides, que es veien des de lluny. L’Eli i la Mireia s’hi van quedar una estona mirant. Les altres van continuar pujant amb aquell noi que no deuria tenir més de dotze anys. No portaven gaire equipatge, una maleta una mica gran i una motxilla per les excursions. Bé, menys la Carol i la Marina que en portaven una demés. A elles sempre els ha agradat portar molta roba i si això son més maletes... doncs benvingudes siguin! Les habitacions estaven una davant de l’altre. La numero 135 i la 143. Eren iguals, però en canviava l’orientació. La 135 donava a la part esquerra de l’hotel i la 143 a la dreta. En la primera hi dormirien la Marina, l’Eva, la Blanca i la Clara, i en l’altre estarien l’Eli, la Mireia, la Núria la Laura i la Carol. Després d’instal·lar-se la Laura i la Carol van baixar cap al restaurant per prendre alguna cosa. La Núria l’Eva i la Marina es van quedar dormint i la resta estirades al llit pensant en que farien l’endemà en veure la immensitat de les piràmides. Les dues del restaurant van demanar una coca-cola i van seure en una taula rodona que donava a una finestra amb unes cortines de color salmó apagat del tems. La Laura les va apartar i va perdre la mirada cap al desert. La Carol va agafar un diari que hi havia a la taula del costat, que era igual que la seva però aquesta carregada de vasos bruts i un cendrer ple de cendra i algun paper rebregat. “EL SECRET DE LES PIRÀMIDES” deia a la capçalera del diari. Estava escrit en anglès però això per a la Carol no suposava un problema. Va comença a llegir i la noticia de les piràmides la deixà captivada.
- Escolta Laura que diu el diari. Digué la Carol.
- Però si els diaris no parlen tonta! Contestà la Laura una mica mofeta.
- No siguis cria Laura que ja tens una edat per aquestes coses. Replicà la Carol.
I la noia començà a llegir la primera pagina del diari. “Desgràcia a Egipte. Des de fa tres dies en la grandària del desert d’Egipte, una rere l’altre les piràmides del voltant del Nil s’han anat ensorrant. Aquest misteri encara no te explicació però si la desgràcia continua d’aquesta manera aviat no quedarà cap piràmide i l’economia i la cultura del nostre país es veurà afectada directament (...)”.
- T’hi cagues! Exclamà la Laura.
- Més val que anem ràpid a les piràmides si les volem veure. Digué amb un xic d’ironia la Carol.
Les dues tornaren cap a les habitacions i allí es trobaren que les demés ja dormien. El viatge no havia estat gaire llarg però si que una mica pesat. Elles dues van fer el mateix i van anar a dormir per aixecar-se d’hora l’endemà al matí.
- Riiiiing! Riiiiiing! Aixequeu-vos va dormilegues! Anava cridant la Núria.
- Ah Núria com atabales! Deia l’Eva.
L’Eli en canvi si que es va aixecar i ajudà a la Núria a despertar a les demés. Anaven d’una habitació a l’altre fent aixecar les pi, però es clar, hi havia una noia que no tenia gaires ganes d’aixecar-se.
- Ai!! Deixeu-me dormir. Deia la Laura.
- Va Laura que hem d’anar a veure les piràmides. Cridava la Mireia.
- Però si ja no en deuen quedar de piràmides. Digué amb una veu de mig adormida la Laura de nou.
Llavors la Clara i la Blanca saltaren damunt del llit de la Laura i començaren a treure-li els llençols i molestar-la.
- Però que no ho veieu que ensorrareu el llit! Va dir la Núria.
La Carol que ja feia un xic que s’havia aixecat també s’apuntà a la festa del llit. Mica en mica totes les xiques s’anaven apuntant. Un cop varen jugar una estona, la Carol els hi explicà allò que va llegir el dia abans en el diari. Ninguna d’elles es va espantar ni res d’això, al contrari. Volien anar el més aviat possible cap a les piràmides. Si s’havien d’acabar, almenys poder veure-les per un cop, digué la Blanca. En acabar de vestir-se i posar-se maques, van anar cap al restaurant a esmorzar. Allí trobaren alguns turistes més, un parell de cambrers, nens de turistes divertint-se amb un estranya joguina en forma de cavall o de gos, i menjar, molt de menjar. Les noies estaven un xic estranyades de veure tant de menjar, i un home d’uns quaranta-dos anys, pare d’uns dels nens que jugaven amb la joguina de cavall-gos, els digué que aquí a Egipte tenen costum de menjar molt al dematí. L’home els hi va parlà en castellà. Era un d’aquells turistes que venien de Madrid. Al restaurant però, hi havia un ambient un xic rar. Al restaurant i a la resta de l’hotel. Tothom tenia una aparença apagada. La Carol, demanà un diari al cambrer. Aquest va fer veure que l’entenia però quan va tornar no el va portar. Llavors la Carol s’aixecà i n’agafà un de la barra del restaurant. “ Les autoritats d’Egipte recomanen als turistes de visita a El Cairo, que si poden evitar-ho no vagin a veure la última piràmide que queda en peus.(...)”. Aquella nit, mentre les 9 pi dormien, tres piràmides més s’havien ensorrat. Només quedava en peus la piràmide en ofrena d’Osiris, antic amant de Cleopatra, i desterrat d’Egipte per blasfèmies contra el deu Ra. Les noies no s’ho podien creure. Això no podia ser veritat. Que estava passant? Van decidir no anar a visitar la piràmide i que anirien al mercat de la plaça del temple a xafardejar i comprar algun record per als de casa. La plaça del temple es on tots els comerciants d’Egipte es reuneixen per vendre les seves creacions, coses robades o antigues, llibres i robes típiques d’allà. El mercat es troba dos carrers més avall de l’hotel, prop de l’estació d’autobusos que va cap a l’aeroport. La plaça es gran. Sense pavimentar, la sorra del desert fa de lloses. A vegades es molesta, però quan portes moltes hores caminant s’agraeix que el terra sigui tou. Al mig d’aquesta es lleva una escultura de Cleopatra mig dona mig lleó. Es impressionant. Està esculpida en una sola pedra de granit i diu en un retaule que va ser feta per un esclau condemnat a mort per robatori. Les pi van passejar, mirar i mirar. Ara unes robes, ara unes escultures petites de Cleopatra, uns gaiatos en forma de serp... tot tipus de coses per als turistes i per a elles també, perquè la Núria va comprar un mocador de seda negre amb un jeroglífics de color or, que deia el venedor que posava pau. La Laura ja tornava a fer de les seves. Va provar de desxifrar un petit manuscrit que hi havia en una botiga i els amos s’ho van prendre malament.
- Marxem Laura que encara s’emprenyaran. Digué l’Eva.
I així ho van fer, però la Laura abans de marxar, va agafar una petita pedra de color negre brillant que posava que donava salut, i que era única al món, i deixa els diners justos del que valia al damunt del mostrador. A la Clara li va fer gràcia un llibre molt vell que explicava com s’havia fet la piràmide d’Osiris, tots els racons que tenia i els amagatalls que hi havien. El marxant de llibres va dir-li que aquest es autèntic i que si mai va a la piràmide d’Osiris que el portés, que així podria comprovar tot el que li està dient. Per una banda de la plaça, la que queda just al darrera de l’escultura de Cleopatra, van aparèixer set homes vestits de negres amb faldilles de seda i burques al cap, que només deixaven veure les cares d’aquells personatges. Devien ser guerrers, perquè portaven unes espases molt grans i corbades des de la part central. Muntaven a cavall. Eren cavalls grans amb mol de pel i unes llargues cues. De color marró fosc. No portaven sella, només un tros de tela de llana negre per protegir el cavall. La gent en veure’ls s’apartà i sobrí un camí que travessava la plaça de dalt a baix. Els guerrers van travessar-la molt ràpidament i després van desaparèixer en la llunyania. La gent de la plaça va continuar com si no hagués passat res. Les noies van decidir anar a dinar a un restaurant que estava a prop de l’hotel. Mentre esperaven el menjar, la Clara llegia el seu llibre nou però vell. Se la veia molt il·lusionada i en prenia tota la seva atenció. Mentre dinaven la Mireia va dir que perquè no anaven a veure la piràmide, que era la ultima que quedava i que no podia ser que marxessin d’allà sense veure-la. La Núria la va contradir una mica dient que era una cosa molt perillosa i que no sabien que estava passant i que no es podien arriscar que en dos dies tenien que agafar l’avió cap a Barcelona. Però la Blanca i la Laura aviat van defensar la Mireia i ja es feien il·lusions d’anar-hi. A la Clara també li feia molta gràcia veure la piràmide, ni que sigui des dels afores. La resta del grup va acabar de convèncer a la Núria i després de dinar cap a la piràmide que hi falta gent. En aquell moment però, un dels cambrers que les havia estat escoltant es dirigí cap a elles i amb un mig castellà mig anglès, els digué que millor que no anessin, que l’esperit d’Osiris havia tornat del regne dels morts per recuperar la seva Cleopatra. Que per això s’enfonsaven les piràmides, perquè Osiris estava molt enfadat i fins que no trobi el cor de la seva estimada no descansarà en pau. Les 9 pi no van voler fer cas. Aquells enfonsaments deurien ser cosa del terreny. Com podien aguantar-se edificacions en la sorra pensaven. Però la Clara no ho tenia molt clar. En el llibre que s’havia comprat posava que les piràmides s’enfonsaven dins la sorra tres vegades la part superior. Es a dir que només podien veure una quarta part de l’autentica grandària de la piràmide, i que per això no es podien ensorrar per si soles. Tot i aquestes reflexions, la Clara tenia moltes ganes d’anar-hi. Van agafar un autobús cap allà. Era de la mateixa línia regular que el de l’aeroport, però si el d’abans estava fet pols, aquest encara més. No hi havia gaire gens dins. Totes estaven assegudes. L’Eva i la Marina miraven per la finestra deixant corre la seva imaginació. La Clara llegia el seu llibre. Les altres xerraven. Al cap d’una hora de camí es va sentir un soroll molt gran i l’autobús va començar a anar de cantó. El conductor va parar-lo com va poder i va fer baixar a tothom. Havien rebentat una roda. Estaven a deu minuts de les piràmides i l’autobús de reforç no arribaria fins un parell d’hores més tard. Varen decidir anar caminant. El camí era fàcil perquè només tenien que seguir la carretera. Tres turistes més i dos egipcis van fer el mateix. Només eren deu minuts però que es feien eterns. La descomunal piràmide que es veia allà tan a prop els donava forces. No van trigar deu minuts en arribar. Va ser al cap de vint que començaven a veure l’entrada, i al cap de deu minuts més es van plantar a la mateixa entrada. No hi havia ningú. Les portes eren obertes però ni rastre de la gent. Els dos egipcis que anaven amb elles s’havien desviat cap a un jaciment arqueològic que hi havia una mica més amunt. Els altres turistes estaven fent la volta a la piràmide per veure-la del darrera. I la Laura com sempre ja tornava a fer el que no havia de fer. Va cridar entrem! I es ficà cap a dins corrents, sense preocupar-se de res, només de riure una estona. L’Eli, la Mireia, la Blanca i la Marina tampoc s’ho van pensar. La Carol i la Clara van acabar de convèncer a l’Eva i la Núria. Dins no hi havia gaire llum. Tan sols unes torxes que cremaven tela impregnada d’alcohol de cremar. Dins, en un petit cartell informatiu, deia en molts idiomes que es seguís l’itinerari indicat i que si us plau sobretot no travessin les cordes de seguretat que es podrien perdre. La Clara anava mirant el seu llibre. La Laura feia el boig. L’Eva tenia una mica de por. Les demés s’ho miraven amb molt d’interès.
- El llibre es autèntic! Exclamà la Clara.
- Més val que ho sigui amb el preu que has pagat. Digué la Marina.
La Clara estava molt contenta amb aquell llibre que s’havia comprat. Podia veure el que hi havia al darrera de les parets sense veure-hi. En tot moment seguia el recorregut que feien amb el llibre. Però va veure una cosa que no li quadrava.
- Aquí hauria d’haver una porta. Li digué a la Blanca.
- Doncs es evident que el llibre està equivocat, perquè la vista no enganya. Li contestà ella.
La Laura que també va sentir el que deia la Clara, travessà la corda i es posà a buscar un pom o una pedra que sortís més que les altres.
- Va busquem que segur que deu haver una clau o alguna cosa per poder obrir aquesta porta misteriosa.
- Em sembla que veus moltes pel·lícules tu. Li digué la Núria.
Les altres noies però, ja havien travessat la corda i estaven buscant amb la Laura. La Núria no va voler fer-ho. De cop i volta la Mireia cridà.
- Aquí! Aquí! Veniu que segur que es això!
Totes van anar cap allà i van veure una pedra amb forma de cavall-gos com la que tenien aquells nens del restaurant. La Mireia girà cap a l’esquerra la pedra i una de les parets del passadís s’aixecà cap amunt, al mateix moment que totes les torxes de la sala s’apagaven i al minut contat s’encenien de nou. L’Eva tenia molta por. La Núria no s’ho creia. La Clara flipava i contestà a la Blanca.
- Veus com si que es autèntic el llibre!
Aquella porta donava a la sala de sacrificis i ofrenes d’Osiris. Aquell espai tenia molta llum. Vint quinqués mal contats cremaven oli a les parets. Algú tenia que haver entrat abans aquí es deien. No pot ser que l’oli cremi tants anys. Al mig de l’habitació hi havia una petita urna amb cendres dintre i moltes inscripcions egípcies. L’Eva cada cop tenia més por. La Clara cada cop estava més contenta del seu llibre. Totes les parets tenien jeroglífics i al davant d’aquestes urnes d’incineració. Decidiren marxar de l’habitació i continuar pel camí marcat cap a la sortida. La Laura, tardà una mica més en sortir però aviat va ser amb les demés. Les llums de les galeries cada cop cremaven menys. S’haurien de donar pressa si no volien quedar-se sense llum. Però en aquell mateix instant, totes les torxes de les galeries es van apagar. Tot era a les fosques. Les 9 pi només podien cridar i agafar-se entre elles. L’Eva ja no era l’Eva. Tenia tanta por que no podia parlar, moure’s. L’Eli l’agafava molt fort. Amb ella, la Núria feia el mateix. Ostres si jo hagués estat allà m’hagués mort del espant. Totes tenien por, però no podien moure’s per sortir. Per una extrem de la galeria, una llum blava mig apagada s’alçava un metre del terra. Les noies van començar a sentir gent cantar en un idioma estrany i en veu molt baixa. Un aire fred les envoltava. Les veus cada cop eren més fortes. Cada cop les tenien més a prop, fins que era a les mateixes orelles que les sentien. Com si t’estiguessin xiuxiuejant a l’orella. L’Eva es va desmaiar. Totes es van asseure aterrades. Aquella llum blava mig apagada es transformà en un fum blau grisós que s’apropava a elles i volava per damunt dels ses caps. Les pi no podien parlar. S’abraçaven entre totes com si d’una sola persona es tractessin. El fum es parà al davant mateix de la Clara. Ella va poder veure un ombra de persona desgastada pel pas dels temps, com si estigués cremada. La cara de fum mirà cap al llibre i és fongué en els seus interiors. Després tornà a sortir i mirà de nou els ulls de la Clara, que els tenia oberts com dues taronges, grossos d’espant i terror. El fum ara es ficà dins del cos de la Clara. Va entrar pel nas i al cap d’una estona en tornà a sortir. Mentre sortia deia paraules en egipci. La passió per l’arquitectura de la Clara les havia portat fins aquí. Aquell llibre dels plànols i les construccions de la piràmide l’havien triat a ella, i no ella el llibre. L’esperit d’aquella persona es dirigí cap a les demés. Va mirar-les a totes i totes el miraven. Totes menys l’Eva, que jeia desmaiada als braços de l’Eli i la Núria. Aquella ombra o fum o el que fos es dirigí cap a la Laura. La mirà fixament de dalt a baix. Li clava els ulls buits de tendresa, a la seva mirada. Una mirada de noia terroritzada. El fum s’inclinà endavant i entrà dins la Laura pels mateixos ulls. Aquesta els tancà de cop i començà a elevar-se suaument. La resta de les 9 pi no podia parla. No la podien agafar ni moure’s. L’Eva seguia desmaiada. Les llums per on passava la Laura i l’esperit de fum s’anaven encenen. Al fons de la galeria, una petita urna d’incineració de color carbó, s’alçava com la Laura. La noia i el recipient es van trobar al mig de la galeria. Les veus que abans sonaven ara ho feien amb més força. El xiuxiueig que abans sentien a les orelles ara eren crits. Totes les noies menys la Laura i l’Eva van tancar els ulls amb força i van tapar-se les orelles. L’Eva no sentia res, era com si no hi fos. En aquell moment l’esperit de dins de la laura, obligà a aquesta a treure’s de la butxaca aquella pedra de color negre brillant, que havia comprat, i ha dipositar-la dins de l’urna d’incineració. El recipient tornà cap al seu lloc i totes les llums es van apagar de nou. La Laura va caure a terra d’esquena i es quedà allí tota adolorida. Tot s’havia acabat. Les veus, el fum i la por. Aquella pedra era el cor de Cleopatra. Les noies van aixecar-se, però l’Eva seguia desmaiada. La Laura tota adolorida es preocupà per les demés i cridà.
- Eh! Tros d’alè desbravat! I a mi qui em paga la pedra? Que m’ha costat molts quartos saps?!
La resta de les noies no s’ho podia creure. Que s’ha tornat boja aquesta? Es deien. I de cop i volta el fum que tan terroritzades tenia les 9 pi, aparegué un altre cop. Les llums van tornar a apagar-se i el xiuxiueig a les orelles va tornar a escoltar-se. L’esperit de fum es fixà en la Laura i tornà a mirar-la als ulls. Les 9 pi tornaven a estar mortes de por. Llavors, el fum es dirigí cap a l’Eva i entra dins deia per la boca i en tornà a sortir pel nas. Aquest tornà cap als ulls de la Laura i després d’uns segons va tornar a desaparèixer. Les llums es van tornar a encendre i la veus van callar. La Marina sortí corrents cap a la Laura i sense preguntar com estava, li va etzibar un calbot al clatell i li digué:
- Té perquè aprenguis a tenir la boca tancada! Beneita!
Totes les noies van posar-se de peu i de cop, la veu de l’Eva alegrà el petit temor que encara els quedava dins. Aquesta no sabia ben bé que havia passat, només tenia ganes de sortir d’aquella piràmide i anar cap a l’hotel. I així ho van fer. Van seguir el camí marcat amb les cordes i no van gosar de tocar res de res. En sortir, van trobar-se l’autobús de reforç que les esperava. Van anar cap allà i van pujar. L’autobús no era de la mateixa línia regular que els altres dos, aquest semblava més nou. La Clara i la Laura van voler seure al darrera de tot, mentre que les altres seien més al davant. Quan es van posar en camí les dues van mirar cap a la piràmide, i la Clara li dedicà un somriure mentre que la Laura li va fer una clucada d’ull.
La resta de dies de les vacances van ser més normals. La Laura sempre feia de les seves però aquest cop, l’Eli també s’hi apuntava. L’Eva no recordava gaires coses del que havia passat, i tampoc es delectava per saber-les. La Mireia, la Carol, la Marina i la Blanca es van passar els dies anant amunt i avall passejant per aquí i per allà. La Núria volia descansar més i la Clara només tenia ulls per al seu llibre d’arquitectura antiga. Aviat va arribar el dia de marxar. L’avió de la companyia Via Egipto ja les esperava. A Barcelona eren els familiars de les 9 pi qui esperaven. En arribar a casa totes van explicar l’historia de la piràmide, però ningú s’ho podia creure. Però era cert, i elles sempre sabran el que va passar. A mi m’ho va explicar la Clara l’altre dia mentre passejàvem l’indi, el seu gos. Jo la crec. La manera que tenia d’explicar-la, el sentiment i l’emoció que hi posava... havia de ser certa per força. També em va dir que algun dia m’ensenyaria el llibre d’arquitectura antiga que va comprar. Les 9 pi ja són a casa. Aviat vindran més vacances i podran tornar a anar de viatge. Tan de bo en aquest hi pugui anar jo també.
Albert R.
lunes, 12 de febrero de 2007
L’últim cèrvol
Ara fa temps, en èpoques del comte Borrell. En un petit poble prop de Barcelona, a l’altre banda del riu Llobregat. El senyor de les terres de Cervelló, n’Hug de Cervelló i espòs d’Eliarda, filla del baró de Carbonell, tingué una escomesa de bogeria i organitzà per al dia de reis una cacera especial. Volia eliminar tots els cèrvols de les seves contrades, ja que es deia que aquests es menjaven les collites d’horta dels vilatans. Eren acusacions infundades però que per veu del comte Hug, prenien totes les virtuts de les més veritables probes. Ningú no podia gosar contradir el seu senyor, doncs les terres on vivien eren seves i podria fer-los fora. Aquestes contrades anaven des de dalt del pont d’Ordal fins a sta. Coloma de Cervelló, a prop de st. Vicenç dels horts, que eren terres del senyor d’Olivares, duc st. Boi, a prop també del riu Llobregat. S’acostava el dia de reis i n’Hug preparava les seves armes i la comitiva que aniria a la cacera. 12 cavalls de carrega i 23 homes armats amb mosquetons de doble trabuc, contant entre ells el mateix senyor de Cervelló, el baró de Carbonell i el duc d’Olivares, destacant també els rectors de les parròquies de st. Esteve i st. Ponç de Cervelló i el mateix arxiduc de Montalt, hereu de Vergés i Berguedà, i home de confiança del comte Borrell. Estava previst que la cacera duraria una setmana i començarien des de dalt de les muntanyes d’Ordal fins baix al pla del Llobregat. Arribà el dia de reis i la cacera començà. Només en terres d’Ordal i Vallirana ja havien mort 53 cérvols entre els quals hi haurien 15 cries. Era una imatge molt bèstia. Molt esgarrifosa. Semblaven els 7 genets de l’apocalipsi sembrant la mort a tot animal banyut que trobaven. Sense miraments. Sense dubtes. Només el dit d’una mà al gatell de l’escopeta carregada i l’altre a les regnes del brau cavall que els duia muntanya avall. Feia tres dies que cavalcaven i ja eren en terres de Cervelló. Prop de la masia de Can Sala de Baix, les sagetes, que eren els homes que buscaven els refugis dels animals, avistaren una família de cèrvids de tres animals adults i una petita criatura que deuria fer 3 setmanes que va néixer, i cap allà es dirigia la comitiva de la mort. Allí Can Sala de Baix i vivien uns arrendats del senyor de Cervelló, ben vistos pel comte Borrell i per la sagristia de sta. Maria de Cervelló, que era l’església que tenia ordenances a la part dreta del riu Llobregat i fins arribar a les terres de Vilafranca del Penedès. Aquests, tenien una filla de 12 anys que es deia Clara. Una noieta de cabell llarg i morè, pell blanca i bonica, i un cor tan gran que només es superat per la seva voluntat de ser i fer feliç a tothom que l’envolta. De lluny, se sentien les petjades dels 35 cavalls austers i ferms que s’apropaven cap a la masia. La Clara no tenia por. Al contrari, sentia rebuig per aquells desgraciats assassins. Però només era una nena i el món no la deixa ser gran. De cop, per entre la tanca de darrera de l’era, aparegueren els tres cérvols i la seva criatura. S’aproparen a la noia i marxaren deixant allí la petita bèstia. Al cap d’un minuts s’escoltaren 25 dispars de trabuc i els gemecs de dolor d’unes criatures abans lliures i ara mortes d’esperit, i de cos. Unes llàgrimes caigueren per les galtes fredes de la Clara mentre marxava corrents per amagar el que era a partir d’ara, l’últim cérvol de les terres del comte Hug de Cervelló. El seguici reial va seguir el seu camí cap a terres de st. Vicenç, on acabaren la seva particular guerra desigual. No va quedar cap cèrvid en aquelles terres. Cap cérvol majestuós podria fregar mai més les seves banyes en els grans roures d’aquelles terres. Només un, el petit cérvol de la Clara, que mica en mica s’anava refent del ensurt del dia de reis. Però aquesta història no va acabar així. El senyor Hug de Cervelló, per boca d’algun dels seus homes, es va assabentar de l’existència del petit cérvol i ràpidament es posà en marxa cap a la masia de Can Sala de Baix. Però les veus dins del poble son més rapides que el vent, i la petita Clara aviat va saber que el seu senyor anava a cercar-la. Havia d’amagar aquella criatura, però quin podia ser el millor amagatall? El nostre amo té ulls a totes les cases i orelles a totes les quadres, on podia deixar aquella criatura perquè ningú la trobés? I pensant va creure que el més oportú era que aquell animal es quedés a casa seva. Però ha de ser de tal manera que el senyor de Cervelló no la pugui trobar. I sense pensar més, la nena agafà unes agulles de fer mitja i una mica de llana de color vermella, verda i blanca per trenar un petit jersei verd i vermell amb uns petits ocells de color blanc. Quan el tingué llest, li posà a la petita criatura i amb un dit segellant els seus llavis digué: shhhht, no diguis res, no respiris i fes que el teu cor no bategui més, que a partir d’ara jo seré el teu món. Jo parlaré per tu, jo respiraré per tu i el meu cor bategarà per tots dos. Aquell petit animal es convertí en un petit ninot de peluix, i la Clara el cuidà per sempre més.
Albert R.
Ara fa temps, en èpoques del comte Borrell. En un petit poble prop de Barcelona, a l’altre banda del riu Llobregat. El senyor de les terres de Cervelló, n’Hug de Cervelló i espòs d’Eliarda, filla del baró de Carbonell, tingué una escomesa de bogeria i organitzà per al dia de reis una cacera especial. Volia eliminar tots els cèrvols de les seves contrades, ja que es deia que aquests es menjaven les collites d’horta dels vilatans. Eren acusacions infundades però que per veu del comte Hug, prenien totes les virtuts de les més veritables probes. Ningú no podia gosar contradir el seu senyor, doncs les terres on vivien eren seves i podria fer-los fora. Aquestes contrades anaven des de dalt del pont d’Ordal fins a sta. Coloma de Cervelló, a prop de st. Vicenç dels horts, que eren terres del senyor d’Olivares, duc st. Boi, a prop també del riu Llobregat. S’acostava el dia de reis i n’Hug preparava les seves armes i la comitiva que aniria a la cacera. 12 cavalls de carrega i 23 homes armats amb mosquetons de doble trabuc, contant entre ells el mateix senyor de Cervelló, el baró de Carbonell i el duc d’Olivares, destacant també els rectors de les parròquies de st. Esteve i st. Ponç de Cervelló i el mateix arxiduc de Montalt, hereu de Vergés i Berguedà, i home de confiança del comte Borrell. Estava previst que la cacera duraria una setmana i començarien des de dalt de les muntanyes d’Ordal fins baix al pla del Llobregat. Arribà el dia de reis i la cacera començà. Només en terres d’Ordal i Vallirana ja havien mort 53 cérvols entre els quals hi haurien 15 cries. Era una imatge molt bèstia. Molt esgarrifosa. Semblaven els 7 genets de l’apocalipsi sembrant la mort a tot animal banyut que trobaven. Sense miraments. Sense dubtes. Només el dit d’una mà al gatell de l’escopeta carregada i l’altre a les regnes del brau cavall que els duia muntanya avall. Feia tres dies que cavalcaven i ja eren en terres de Cervelló. Prop de la masia de Can Sala de Baix, les sagetes, que eren els homes que buscaven els refugis dels animals, avistaren una família de cèrvids de tres animals adults i una petita criatura que deuria fer 3 setmanes que va néixer, i cap allà es dirigia la comitiva de la mort. Allí Can Sala de Baix i vivien uns arrendats del senyor de Cervelló, ben vistos pel comte Borrell i per la sagristia de sta. Maria de Cervelló, que era l’església que tenia ordenances a la part dreta del riu Llobregat i fins arribar a les terres de Vilafranca del Penedès. Aquests, tenien una filla de 12 anys que es deia Clara. Una noieta de cabell llarg i morè, pell blanca i bonica, i un cor tan gran que només es superat per la seva voluntat de ser i fer feliç a tothom que l’envolta. De lluny, se sentien les petjades dels 35 cavalls austers i ferms que s’apropaven cap a la masia. La Clara no tenia por. Al contrari, sentia rebuig per aquells desgraciats assassins. Però només era una nena i el món no la deixa ser gran. De cop, per entre la tanca de darrera de l’era, aparegueren els tres cérvols i la seva criatura. S’aproparen a la noia i marxaren deixant allí la petita bèstia. Al cap d’un minuts s’escoltaren 25 dispars de trabuc i els gemecs de dolor d’unes criatures abans lliures i ara mortes d’esperit, i de cos. Unes llàgrimes caigueren per les galtes fredes de la Clara mentre marxava corrents per amagar el que era a partir d’ara, l’últim cérvol de les terres del comte Hug de Cervelló. El seguici reial va seguir el seu camí cap a terres de st. Vicenç, on acabaren la seva particular guerra desigual. No va quedar cap cèrvid en aquelles terres. Cap cérvol majestuós podria fregar mai més les seves banyes en els grans roures d’aquelles terres. Només un, el petit cérvol de la Clara, que mica en mica s’anava refent del ensurt del dia de reis. Però aquesta història no va acabar així. El senyor Hug de Cervelló, per boca d’algun dels seus homes, es va assabentar de l’existència del petit cérvol i ràpidament es posà en marxa cap a la masia de Can Sala de Baix. Però les veus dins del poble son més rapides que el vent, i la petita Clara aviat va saber que el seu senyor anava a cercar-la. Havia d’amagar aquella criatura, però quin podia ser el millor amagatall? El nostre amo té ulls a totes les cases i orelles a totes les quadres, on podia deixar aquella criatura perquè ningú la trobés? I pensant va creure que el més oportú era que aquell animal es quedés a casa seva. Però ha de ser de tal manera que el senyor de Cervelló no la pugui trobar. I sense pensar més, la nena agafà unes agulles de fer mitja i una mica de llana de color vermella, verda i blanca per trenar un petit jersei verd i vermell amb uns petits ocells de color blanc. Quan el tingué llest, li posà a la petita criatura i amb un dit segellant els seus llavis digué: shhhht, no diguis res, no respiris i fes que el teu cor no bategui més, que a partir d’ara jo seré el teu món. Jo parlaré per tu, jo respiraré per tu i el meu cor bategarà per tots dos. Aquell petit animal es convertí en un petit ninot de peluix, i la Clara el cuidà per sempre més.
Albert R.
jueves, 8 de febrero de 2007
Monik
Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Així molt bé amb la cama dreta ara.Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Hauries d’estirar una mica més aquesta cama Monik. Ha veure torna-ho a provar. Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Ara molt millor, però hauries de treballar més amb aquesta cama, t’afluixa una mica l’estil. L’esquerra en canvi es perfecte. Vinga, ara provarem els girs amb salt de pi. Primer cap a la dreta. Un dos tres gir i hop! Un dos tres gir i hop! Molt be Monik, ara cap a l’esquerra. Un dos tres gir i hop! Un dos tres gir i hop.
La Monik, es una noia de quinze anys, primeta i alta, amb un cabell del color de fusta de roure. Llarg i bonic. Sempre ben atès per les mans de la seva mare. Te els ulls negres com el mateix carbó, atents i desperts per aprendre noves coses, i un somriure feliç als llavis que la fa ser molt més bonica. Un somriure que tant sols ens deixa veure una petita renglereta de perles blanques, i situada en la part superior de la boca. De pell fina i color canyella, molt ben conjuntada amb el color dels cabells.
La Monik es de França, d’un petit poble de muntanya anomenat Sainte-Léocadie, a tocar amb la frontera Espanyola, prop del Ripollès. Situat a la ribera nord del riu de la Verneda, bastant ple els dies d’estiu i gairebé congelat a l’hivern. La Monik no hi viu amb els seus pares. Des de fa dos anys, ella s’està amb uns oncles seus a París. Els seus pares ho decidiren així, perquè la seva filla pogués estudiar ballet en una de les millors escoles de món. The world of the dance. El món de la dansa. Així es com es diu l’escola, fundada el 1882 per Madame Boudier, possiblement la millor de les ballarines que a existit mai, juntament amb Johane Meredict, una mica mes actual es clar. A la Monik li agrada molt ballar, saltar, sentir-se lliure i tenir la sensació de poder volar. Ser un ocell més que per uns instants vola sense destí, deixant-se portar pel vent i el so de la
música. Preferiblement Shubert o alguna de les mes velles cançons de Mozart o Strauss. De ven petita que balla, de ven petita que salta, i els seus pares van decidir que si als tretze anys encara seguia igual, la portarien a la millor escola de ballet. I així va seguir, i així ho van fer. Monik ja te quinze anys, i la seva carrera no ha fet més que començar, qui sap, potser es una petita Madame Boudier o una Johane Meredict, el que es segur, es que el temps ens ho dirà.
Però en aquest món no tot son alegries. També hi han moltes enveges i rancors. A l’escola, hi ha una noia de la part nord de França, la Celine Chest, que no pot suportar veure la Monik. No pot veure com balla, com gira i fa el salt de pi. - La Monik no pot ser millor que jo, es pobre i jo de casa bona -, pensava. - Els meus pares son de classe burgesa i els seus, ves a saber que son els seus pares!- No parava de repetir-se. Però a la Monik li era igual el que penses la Celine. Ella només volia ballar i sentir-se ocell de nou, deixar que el vent se l’emportes, juntament amb les notes de la música que sonaven, Shubert o alguna de les més velles cançons de Mozart o Strauss. No volia ser la millor, no volia ser Madame Boudier ni Johane Meredict. Només volia ballar.
Una nit, en una sortida que l’escola va fer a l’antic teatre grec Atheneu de França, per veure l’obra Dance of stars que feia una companyia de ballet anglesa. La Celine, que seia just al darrera de la Monik, va treure’s de la butxaca una petita bossa de cuir negre, amb un cordó trenat de fil d’espart, tenyit de blau marí i que feia de tanca. La va obrir i diposità una pols blanquinosa que contenia, damunt de la seva ma esquerra. Llavors, cridà la Monik, i quan aquesta es va girar, li bufà tota la pols a la cara. La petita noia de Sainte-Léocadie, la petita ballarina del sud de França va desaparèixer. En el lloc on seia, només trobaren una baldufa. Una baldufa de fusta de roure, ben polida i pintada de color vermell a la part superior del cos, i un cinturó color verd fluix al centre del mateix. Amb un peu d’acer brillant i molt punxegut per facilitar l’equilibri i el gir.
Ningú s’ho podia creure. La Monik havia desaparegut, i en el seu lloc, una baldufa de fusta de roure, com el color dels seus cabells. Mentrestant, en una cantonada del teatre, prop de les escales que baixen a la platea, la Celine pensava - Volies ballar. Ara sempre ballaràs. Però no passaràs per davant meu perquè jo soc la millor. Jo si que vull ser Madame Boudier o Johane Meredict. Tu només volies ballar com una baldufa i com una baldufa t’has quedat.-
Sempre havia pensat que una baldufa, era simplement això, una baldufa. Però de vegades et poses a pensar i trobes mes sentits a les coses. Perquè no pot ser que la Monik s’hagués convertit en baldufa? Perquè no pot ser que aquell grup de pedres que hi ha davant de l’escola sigui un grup de gegants? Perquè no pot ser que surtin papallones del barret de la Laura, la petita bruixa? Suposo que entre la realitat i la ficció només hi ha un pas, la imaginació, que ens ha de servir per veure les coses amb els ulls d’un nen, sempre preparats per canviar el sentit de les coses i fer-les mes divertides.
La Monik, no sabia que havia passat. Es trobava estranya. Aquell no era el seu cos. Només recordava que abans ballava i podia volar mentre sentia la música de Shubert o alguna de les més velles cançons de Mozart o Strauss. Ara tenia la mateixa sensació de volar, però no ballava, només girava, cap a l’esquerra, que era el seu cantó bo, com li passava amb la cama quan era una persona. Mica en mica i temps rera temps, es va anar acostumant al seu nou cos, no parava mai de girar i fins i tot havia après a saltar. Pensava que una baldufa no pot estar mai parada, perquè en perd la seva màgia i el seu encant. Ella no volia ser Madame Boudier ni Johane Meredict. Ella no volia ser la millor. Ella només volia ballar. Es bonic saber fer ballar una baldufa. Però es mes bonic aprendre a ballar amb ella.
Albert R.
Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Així molt bé amb la cama dreta ara.Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Hauries d’estirar una mica més aquesta cama Monik. Ha veure torna-ho a provar. Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Ara molt millor, però hauries de treballar més amb aquesta cama, t’afluixa una mica l’estil. L’esquerra en canvi es perfecte. Vinga, ara provarem els girs amb salt de pi. Primer cap a la dreta. Un dos tres gir i hop! Un dos tres gir i hop! Molt be Monik, ara cap a l’esquerra. Un dos tres gir i hop! Un dos tres gir i hop.
La Monik, es una noia de quinze anys, primeta i alta, amb un cabell del color de fusta de roure. Llarg i bonic. Sempre ben atès per les mans de la seva mare. Te els ulls negres com el mateix carbó, atents i desperts per aprendre noves coses, i un somriure feliç als llavis que la fa ser molt més bonica. Un somriure que tant sols ens deixa veure una petita renglereta de perles blanques, i situada en la part superior de la boca. De pell fina i color canyella, molt ben conjuntada amb el color dels cabells.
La Monik es de França, d’un petit poble de muntanya anomenat Sainte-Léocadie, a tocar amb la frontera Espanyola, prop del Ripollès. Situat a la ribera nord del riu de la Verneda, bastant ple els dies d’estiu i gairebé congelat a l’hivern. La Monik no hi viu amb els seus pares. Des de fa dos anys, ella s’està amb uns oncles seus a París. Els seus pares ho decidiren així, perquè la seva filla pogués estudiar ballet en una de les millors escoles de món. The world of the dance. El món de la dansa. Així es com es diu l’escola, fundada el 1882 per Madame Boudier, possiblement la millor de les ballarines que a existit mai, juntament amb Johane Meredict, una mica mes actual es clar. A la Monik li agrada molt ballar, saltar, sentir-se lliure i tenir la sensació de poder volar. Ser un ocell més que per uns instants vola sense destí, deixant-se portar pel vent i el so de la
música. Preferiblement Shubert o alguna de les mes velles cançons de Mozart o Strauss. De ven petita que balla, de ven petita que salta, i els seus pares van decidir que si als tretze anys encara seguia igual, la portarien a la millor escola de ballet. I així va seguir, i així ho van fer. Monik ja te quinze anys, i la seva carrera no ha fet més que començar, qui sap, potser es una petita Madame Boudier o una Johane Meredict, el que es segur, es que el temps ens ho dirà.
Però en aquest món no tot son alegries. També hi han moltes enveges i rancors. A l’escola, hi ha una noia de la part nord de França, la Celine Chest, que no pot suportar veure la Monik. No pot veure com balla, com gira i fa el salt de pi. - La Monik no pot ser millor que jo, es pobre i jo de casa bona -, pensava. - Els meus pares son de classe burgesa i els seus, ves a saber que son els seus pares!- No parava de repetir-se. Però a la Monik li era igual el que penses la Celine. Ella només volia ballar i sentir-se ocell de nou, deixar que el vent se l’emportes, juntament amb les notes de la música que sonaven, Shubert o alguna de les més velles cançons de Mozart o Strauss. No volia ser la millor, no volia ser Madame Boudier ni Johane Meredict. Només volia ballar.
Una nit, en una sortida que l’escola va fer a l’antic teatre grec Atheneu de França, per veure l’obra Dance of stars que feia una companyia de ballet anglesa. La Celine, que seia just al darrera de la Monik, va treure’s de la butxaca una petita bossa de cuir negre, amb un cordó trenat de fil d’espart, tenyit de blau marí i que feia de tanca. La va obrir i diposità una pols blanquinosa que contenia, damunt de la seva ma esquerra. Llavors, cridà la Monik, i quan aquesta es va girar, li bufà tota la pols a la cara. La petita noia de Sainte-Léocadie, la petita ballarina del sud de França va desaparèixer. En el lloc on seia, només trobaren una baldufa. Una baldufa de fusta de roure, ben polida i pintada de color vermell a la part superior del cos, i un cinturó color verd fluix al centre del mateix. Amb un peu d’acer brillant i molt punxegut per facilitar l’equilibri i el gir.
Ningú s’ho podia creure. La Monik havia desaparegut, i en el seu lloc, una baldufa de fusta de roure, com el color dels seus cabells. Mentrestant, en una cantonada del teatre, prop de les escales que baixen a la platea, la Celine pensava - Volies ballar. Ara sempre ballaràs. Però no passaràs per davant meu perquè jo soc la millor. Jo si que vull ser Madame Boudier o Johane Meredict. Tu només volies ballar com una baldufa i com una baldufa t’has quedat.-
Sempre havia pensat que una baldufa, era simplement això, una baldufa. Però de vegades et poses a pensar i trobes mes sentits a les coses. Perquè no pot ser que la Monik s’hagués convertit en baldufa? Perquè no pot ser que aquell grup de pedres que hi ha davant de l’escola sigui un grup de gegants? Perquè no pot ser que surtin papallones del barret de la Laura, la petita bruixa? Suposo que entre la realitat i la ficció només hi ha un pas, la imaginació, que ens ha de servir per veure les coses amb els ulls d’un nen, sempre preparats per canviar el sentit de les coses i fer-les mes divertides.
La Monik, no sabia que havia passat. Es trobava estranya. Aquell no era el seu cos. Només recordava que abans ballava i podia volar mentre sentia la música de Shubert o alguna de les més velles cançons de Mozart o Strauss. Ara tenia la mateixa sensació de volar, però no ballava, només girava, cap a l’esquerra, que era el seu cantó bo, com li passava amb la cama quan era una persona. Mica en mica i temps rera temps, es va anar acostumant al seu nou cos, no parava mai de girar i fins i tot havia après a saltar. Pensava que una baldufa no pot estar mai parada, perquè en perd la seva màgia i el seu encant. Ella no volia ser Madame Boudier ni Johane Meredict. Ella no volia ser la millor. Ella només volia ballar. Es bonic saber fer ballar una baldufa. Però es mes bonic aprendre a ballar amb ella.
Albert R.
miércoles, 7 de febrero de 2007
Laura, la petita bruixa
No fa gaire temps, en un poble anomenat Molins de Rei, hi vivia una noieta que rebia per nom Laura. Tenia vuit anys quan la vaig conèixer, no era gaire alta i duia un cabell llarg, molt llarg i de color del carbó. La cara rodoneta i un xic inflada, amb un to de lluentor que en deixava sortir la vitalitat fresca d’una joveneta. Amb uns ulls grossos i de color blau intens. Recordo, que la seva joguina preferida era un barret de bruixa que li havia regalat el seu pare encara no feia dos Nadals. Aquell barret era molt especial. Aquell barret radiava màgia pels seus brodats. Era d’un color lila fosc i de tela de ninot de peluix, amb una estrella i una mitja lluna brodats a la part del davant. Brodats amb un fil color platejat i unes puntades tant ben fetes que ni la millor de les àvies les hauria pogut fer. De ben segur que aquell fil, aquell fil color platejat que ens guiava per un firmament d’imaginació, i unes puntades de mestre de mestres, eren la força de la màgia que guardava aquell barret.
A la Laura li agradava molt el barret de bruixa, però només se’l posava una estona abans d’anar a dormir, perquè per a ella era tant especial que no volia que es fes malbé fent-lo servir a totes hores. “Laura, la petita bruixa”, així li deia tothom, però sobretot el pare. Ell l’estimava molt la seva filla, era la força que feia bategar el seu cor, i no tenia res més al cap que les ulls de la seva filla, aquells ulls grossos de color blau intens.
Cada nit, abans d’anar a dormir, el seu pare li explicava un conte, car que, gairebé sempre era el mateix; “La Ventafocs” si, la Ventafocs, li agradava tant aquest conte que ja no podia dormir sense ell. Tenia tanta imaginació com ella, o potser era a l’inrevés? Bé, tant se val, perquè tampoc podrem preguntar-li a la Ventafocs.
Aquell dia però, va començar malament. La nit abans el pare no va poder explicar-li el conte a la seva filla. No havia tingut bon dia, i ara tenia mal de cap. L’endemà al matí, el pare es va adormir i va fer tard a la feina. Ell tenia una botiga de joguines al centre comercial de l’Illa Diagonal, a Barcelona. No era molt gran, però s’hi podien trobar coses molt divertides. Aquell dia que havia començat malament, també va acabar malament. El cotxe del pare de la Laura va relliscar en un revolt prop del estudis de televisió de Catalunya, i ell en va perdre la vida. Diuen que la mort no s’espera, i quan et toca a tu...
Al migdia es va presentar un policia a casa, i va parlar amb la mare molta estona. Havia vingut per informar-los de la mort del pare. La mare es posà a plorar. I la seva filla en veure-la també es posà a plorar. Al cap d’uns moments però, la petita bruixa preguntà que passava, i al no rebre resposta per part de la seva mare, un impuls la va fer sortir corrents cap a la seva habitació. Va agafar el seu barret de bruixa amb l’estrella i la mitja lluna brodats a la part del davant, i marxà de casa amb les llàgrimes caient pel voltant de les galtes. No va parar de córrer durant gairebé deu minuts; va pujar per la Plaça de la creu, va baixar pel carrer Major fins a l’ajuntament, allà trencà a la dreta, i una casa vella la feu aturar. Era una casa abandonada, d’aquestes de caire antic, amb un jardí ple de flors seques per un sol massa auster, i males herbes fent presència a tort i ha dret. Can Ametller en deien de la casa. Es veu que temps enrere, el seu amo tenia uns camps d’ametllers a les afores del poble i en morir ell, posaren aquest nom a la casa.
La porta era tancada, però ella es va fer dins entrant per una finestra que tenia el vidre trencat. Un cop dins només va veure pols i més pols barrejada amb els mobles vells i algun quadre dels propietaris malpenjat a la paret. Ella, va seure al terra just al mig de la sala d’estar, i tornà a plorar de nou, aquest cop però, amb el barret de bruixa a la falda i agafat ben fort per les seves mans. Així podia sentir el record del seu pare prop d’ella. No va fer falta que la seva mare li digués que el pare havia mort, perquè, quan t’estimes molt una persona pots saber com estar sense veure-la.
De cop i volta, l’estrella i la mitja lluna que hi havia brodats al barret de bruixa, es van posar a brillar i brillar i brillar cada cop més i més. Fins que la petita bruixa, un xic espantada, va deixar el barret a terra i s’apartà uns metres. En aquell moment i tot de sobte, van començar a sortir papallones del barret. Tot eren papallones i més papallones, i totes de colors i formes diferents. N’hi havia de vermelles, de taronges, de grogues, de verdes, verdes i blaves, i blaves i verdes, de liles i de vermelles, de petites i de grans, i de grans i petites. Papallones. Tot eren papallones. Es va omplir la casa de papallones. La gent que passava per davant de la casa es paraven i contemplaven bocabadats. Ningú s’ho podia creure i les veus van començar a córrer i córrer, i en uns moments, tot el voltant de la casa era ple de curiosos i espavilats entesos que no dubtaven en posar resposta a aquell fet. Però ningú va atrevir-se a entrar.
La mare de la Laura, que ja feia estona que la buscava, també va voler anar-hi, no fos pas que la seva filla estigués allí.
Mentrestant, a dins la casa, la petita noieta no entenia res. Tenia una mica de por, però no volia fugir. Tot de sobte, sense temps a esvair les papallones, començà a sortir una figura del barret de bruixa. Si, era el seu pare, que la mirà intensament als ulls. Llavors, aquella por que abans sentia, es transformà en alegrança. El seu pare, sense dir res, feu u somriure amb els llavis, i en un instant tot va desaparèixer, ell, la brillantor i les papallones. La gent que restava immòbil fora de la casa, es va quedar de pedra en veure que tot desapareixia, però, es van quedar glaçats en veure que, Laura, la petita bruixa, sortia de la casa. La seva mare anà cap ella i l’abraçà molt fort. Després, sense ni tan sols fer una pregunta, marxaren cap a casa, ella, la mare i el barret de bruixa.
La gent de Molins de Rei, van voler que aquell misteri perdurés per sempre més al poble i que mai fos oblidat. També van acordar canviar el nom de la casa i que Laura, la petita bruixa, escolliria el nom. Ella, amb un somriure als llavis i el barret de bruixa posat al cap, els digué:
La casa de les papallones.
Albert R.
No fa gaire temps, en un poble anomenat Molins de Rei, hi vivia una noieta que rebia per nom Laura. Tenia vuit anys quan la vaig conèixer, no era gaire alta i duia un cabell llarg, molt llarg i de color del carbó. La cara rodoneta i un xic inflada, amb un to de lluentor que en deixava sortir la vitalitat fresca d’una joveneta. Amb uns ulls grossos i de color blau intens. Recordo, que la seva joguina preferida era un barret de bruixa que li havia regalat el seu pare encara no feia dos Nadals. Aquell barret era molt especial. Aquell barret radiava màgia pels seus brodats. Era d’un color lila fosc i de tela de ninot de peluix, amb una estrella i una mitja lluna brodats a la part del davant. Brodats amb un fil color platejat i unes puntades tant ben fetes que ni la millor de les àvies les hauria pogut fer. De ben segur que aquell fil, aquell fil color platejat que ens guiava per un firmament d’imaginació, i unes puntades de mestre de mestres, eren la força de la màgia que guardava aquell barret.
A la Laura li agradava molt el barret de bruixa, però només se’l posava una estona abans d’anar a dormir, perquè per a ella era tant especial que no volia que es fes malbé fent-lo servir a totes hores. “Laura, la petita bruixa”, així li deia tothom, però sobretot el pare. Ell l’estimava molt la seva filla, era la força que feia bategar el seu cor, i no tenia res més al cap que les ulls de la seva filla, aquells ulls grossos de color blau intens.
Cada nit, abans d’anar a dormir, el seu pare li explicava un conte, car que, gairebé sempre era el mateix; “La Ventafocs” si, la Ventafocs, li agradava tant aquest conte que ja no podia dormir sense ell. Tenia tanta imaginació com ella, o potser era a l’inrevés? Bé, tant se val, perquè tampoc podrem preguntar-li a la Ventafocs.
Aquell dia però, va començar malament. La nit abans el pare no va poder explicar-li el conte a la seva filla. No havia tingut bon dia, i ara tenia mal de cap. L’endemà al matí, el pare es va adormir i va fer tard a la feina. Ell tenia una botiga de joguines al centre comercial de l’Illa Diagonal, a Barcelona. No era molt gran, però s’hi podien trobar coses molt divertides. Aquell dia que havia començat malament, també va acabar malament. El cotxe del pare de la Laura va relliscar en un revolt prop del estudis de televisió de Catalunya, i ell en va perdre la vida. Diuen que la mort no s’espera, i quan et toca a tu...
Al migdia es va presentar un policia a casa, i va parlar amb la mare molta estona. Havia vingut per informar-los de la mort del pare. La mare es posà a plorar. I la seva filla en veure-la també es posà a plorar. Al cap d’uns moments però, la petita bruixa preguntà que passava, i al no rebre resposta per part de la seva mare, un impuls la va fer sortir corrents cap a la seva habitació. Va agafar el seu barret de bruixa amb l’estrella i la mitja lluna brodats a la part del davant, i marxà de casa amb les llàgrimes caient pel voltant de les galtes. No va parar de córrer durant gairebé deu minuts; va pujar per la Plaça de la creu, va baixar pel carrer Major fins a l’ajuntament, allà trencà a la dreta, i una casa vella la feu aturar. Era una casa abandonada, d’aquestes de caire antic, amb un jardí ple de flors seques per un sol massa auster, i males herbes fent presència a tort i ha dret. Can Ametller en deien de la casa. Es veu que temps enrere, el seu amo tenia uns camps d’ametllers a les afores del poble i en morir ell, posaren aquest nom a la casa.
La porta era tancada, però ella es va fer dins entrant per una finestra que tenia el vidre trencat. Un cop dins només va veure pols i més pols barrejada amb els mobles vells i algun quadre dels propietaris malpenjat a la paret. Ella, va seure al terra just al mig de la sala d’estar, i tornà a plorar de nou, aquest cop però, amb el barret de bruixa a la falda i agafat ben fort per les seves mans. Així podia sentir el record del seu pare prop d’ella. No va fer falta que la seva mare li digués que el pare havia mort, perquè, quan t’estimes molt una persona pots saber com estar sense veure-la.
De cop i volta, l’estrella i la mitja lluna que hi havia brodats al barret de bruixa, es van posar a brillar i brillar i brillar cada cop més i més. Fins que la petita bruixa, un xic espantada, va deixar el barret a terra i s’apartà uns metres. En aquell moment i tot de sobte, van començar a sortir papallones del barret. Tot eren papallones i més papallones, i totes de colors i formes diferents. N’hi havia de vermelles, de taronges, de grogues, de verdes, verdes i blaves, i blaves i verdes, de liles i de vermelles, de petites i de grans, i de grans i petites. Papallones. Tot eren papallones. Es va omplir la casa de papallones. La gent que passava per davant de la casa es paraven i contemplaven bocabadats. Ningú s’ho podia creure i les veus van començar a córrer i córrer, i en uns moments, tot el voltant de la casa era ple de curiosos i espavilats entesos que no dubtaven en posar resposta a aquell fet. Però ningú va atrevir-se a entrar.
La mare de la Laura, que ja feia estona que la buscava, també va voler anar-hi, no fos pas que la seva filla estigués allí.
Mentrestant, a dins la casa, la petita noieta no entenia res. Tenia una mica de por, però no volia fugir. Tot de sobte, sense temps a esvair les papallones, començà a sortir una figura del barret de bruixa. Si, era el seu pare, que la mirà intensament als ulls. Llavors, aquella por que abans sentia, es transformà en alegrança. El seu pare, sense dir res, feu u somriure amb els llavis, i en un instant tot va desaparèixer, ell, la brillantor i les papallones. La gent que restava immòbil fora de la casa, es va quedar de pedra en veure que tot desapareixia, però, es van quedar glaçats en veure que, Laura, la petita bruixa, sortia de la casa. La seva mare anà cap ella i l’abraçà molt fort. Després, sense ni tan sols fer una pregunta, marxaren cap a casa, ella, la mare i el barret de bruixa.
La gent de Molins de Rei, van voler que aquell misteri perdurés per sempre més al poble i que mai fos oblidat. També van acordar canviar el nom de la casa i que Laura, la petita bruixa, escolliria el nom. Ella, amb un somriure als llavis i el barret de bruixa posat al cap, els digué:
La casa de les papallones.
Albert R.
martes, 6 de febrero de 2007
Les aventures de la Marta, en Xarel-lo, en Macabeu i la Parellada
Junts de nou per primer cop:
- Pensa sobretot en fer els anàlisis de la tina 23, té molts aromes a reducció i no vull que tinguem problemes. Fes-me el sulfurós lliure i el total, i si cal corregeix-lo, no vull que el vi estigui gaire temps baix de sulfurós. El Riesling aquest any està donant molts problemes, però sense ell no podríem fer el Waltraud. Aquesta criança sobre lies fines ens esta portant pel camí de l’amargura.
La Marta treballa per la prestigiosa bodega Torres. Deu fer dos anys que hi treballa i es encarregada del control de qualitat. Allí s’encarrega de que totes les fermentacions i els futurs vins siguin correctes, que no hi hagi alteracions, i si cal, intentar evitar-les o corregir-les. La seva feina li agrada molt, podríem dir que porta el món del vi dins seu, de fet, es filla de Vilafranca del Penedès, terra de vins. De grans negres, però petits blancs, degut a la globalització del cava en aquestes terres en detriment del vi, fins fa poc, estendard de la D.O. Penedès. La Marta es una noia senzilla, molt bona persona i amiga dels seus amics. Te uns ulls blaus preciosos, blau cel millor dit, cel de mitja tarda d’hivern, quan el sol calenta les nostres cares quan fa un xic de fred i bufa el vent. Uns ulls acompanyats d’una mirada tendre que s’amaga rera la complicitat d’una noia, que saps que sempre estarà al teu costat quan la necessites. Una noia de cara un xic espigada i protegida per una cabell no molt llarg, sovint recollit en una cua. La Marta es una noia primeta però forta com un roure, d’esperit viu però un xic tímida. Potser es això que la fa ser tan especial.
Aquesta tarda la Marta te molta feina. Ella només treballa pel matí però el Sr. Miquel li ha demanat de quedar-se per la tarda per tal d’avançar els anàlisis de les tines amb més problemes. Especialment la tina 23. Es passà tota la tarda al laboratori comprovant sulfurosos i acideses, i una li cridà lleument l’atenció. Era l’acidesa de la tina 23. va tornar a comprovar l’acidesa i aquesta seguia igual. Tenia una acidesa molt baixa i va decidir contrastar-la amb el PH. Aquest, hauria d’estar al contrari de l’acidesa com a norma general, i si, estava correctament així. Però no podia ser que un vi blanc tingues un PH tan alt, de 4,1. i va creure oportú agafar noves mostres de la tina 23 per repetir tots els anàlisis. La tina 23 es d’acer inoxidable, està situada a la part dreta de la sala de fermentació i criança en dipòsit, una sala gran amb més de 100 dipòsits d’acer inoxidable, tots d’entre 25.000 i 30.000 litres, tret de 4 dipòsits que eren de 300.000 litres, especialment fets per als coupatges del cava i dels vins. La tina 23 te una aixeta per treure les mostres a l’alçada de mig dipòsit, però com que el Sr. Miquel li havia dit que feia olor a reducció, decidí treure la mostra per una de les aixetes de la part de baix, així podria comprovar com estava realment, i no li caldria l’utilització de l’escala per a poder arribar. La Marta portava un vas de precipitats de 500ml per evitar que li caigués vi a fora en obrir l’aixeta, i tenir que netejar després el terra. Mentre es disposava a treure la mostra, va sentir un soroll sota de la tina que l’espantà una mica. Era com si algú hagués obert una porta i les seves frontisses haguessin cridat. Però es va treure aquesta idea del cap i continuà amb la seva feina. De cop, un fort cop la tornà destorbar i espantada s’abocà tot el vi del vas de precipitats al damunt, deixant la bata blanca amb rastres de vi negre que duia, xopa de vi blanc. Aquest cop el soroll si que era d’una porta, d’una porta que es tancava sota de la tina , aquest cop n’estava segura. Però la por se li apoderava del cos. Restava immòbil davant de la tina sense gosar de mirar al terra. De cop unes veus la feren atemoritzar. Venien de sota la tina. Eren tres veus diferents de persones petites, o petites persones. La noia no podia córrer, estava paralitzada, com si no corrés sang per les seves venes, no podia veure, només sentir. Només podia sentir les veus d’aquelles criatures o persones o el que fossin. Sense evitar-ho, la Marta deixà caure el vas de precipitats, que abans havia estat apunt de fer-ho, al terra. De cop, les veus van callar. - Shhhhht, shhhhht -. Se sentia. Després va ser la misteriosa porta que va tornar a sentir-se. S’obria de nou. - Marxem, marxem -. Deien les veus. La Marta no s’ho podia creure. No podia moure’s, només respirar.
- Xarel-lo va!!!! Sempre t’has de fer pregar tu?! -. Cridaren des de sota la tina.
- No veus que ens descobriran? -. Reclamà una altra.
- Ja vaig!, ja vaig! Deixeu-me veure qui es almenys -. Digué la tercera.
- Sempre igual Xarel-lo! No se que farem amb tu! -. Repetí una de les veus.
- Tranquils, tranquils, es la Marta, no passa res -. Afegí la veu que semblava més rebel.
Les tres criatures que hi havia sota la tina es disposaren a sortir. A poc a poc, que no volien que la Marta acabés per sortir corrents de la por. Ells eren tres nans, dos nois i una noia. Es deien Macabeu, Xarel-lo i Parellada.
- Marta, Marta, Maaaaaartaaaaaaaaa!!! -. Cridà en Xarel-lo.
- Si es que ets el que no hi ha!!! Que vols que s’espanti? -. Digué en Macabeu donant un calbot a en Xarel-lo.
La Marta s’anava recuperant mica en mica. S’assentà i s’aclarí un xic els ulls amb les mans. No es podia creure el que estava veient. Tres nans davant seu estaven parlant amb ella. Tots tres duien uns pantalons blau fosc amb una franja verda i groga a baix de tot dels camals, unes butxaques als laterals, i lligats amb un cinturó color verd i la franja groga travessant-lo. Del cinturó en penjava una petita bossa de cuir marró lligada amb un cordill d’espart groc pàl·lid. El jersei que duien era de color morat, curt de mànigues i amb els mateixos colors que el cinturó i els camals en una franja als punys i al coll. Al pit, un petit escut mostrava un carràs de raïm coronat per un barret blau amb una cinta a la base dels colors d’escrits abans, verd i groc, i una torre darrera d’aquests.
- Hola Marta -. Digué la Parellada.
- Ho... hola -. Contestà com pogué la Marta. - Qui sou? -. Afegí.
- Jo em dic Parellada, aquest xicotet tan alt és en Macabeu i aquell que només fa que fer tonteries és en Xarel-lo -.
En Macabeu es un nan bastant alt, sense arribar a l’alçada d’un nen petit, però alt. Porta el cabell curt i de color de fusta vella. El seu tret més característic es el nas. Bastant gran si em de ser reals. Es un xicot amable i molt correcte, que es perd per l’ordre i la neteja. Diu que sense ells no pot haver bons vins. Sempre ha de fer les coses correctament, com estan descrites i pas per pas.
La Parellada és l’única noia del grup. De cabell un xic curt i color negre com el carbó, ulls blaus i cara blanca. Es la més baixa de tots però no s’allunya gaire d’en Xarel-lo. És molt bona noia si et portes be amb ella però si per el contrari et portes malament....corre.
En Xarel-lo....en Xarel-lo es el més esbojarrat del grup. Es un jove amb esperit de nen. Porta el cabell una mica llarg, color negre clar com els seus ulls. La seva manera de ser diu, quan abans facis la feina abans podràs fer el que vulguis. Però a la hora de la veritat es un noi senzill, juganer i que s’interessa per tu.
- Nosaltres ens encarreguem de les bodegues Torres. Procurem que tots els vins estiguin perfectes i investiguem noves tecnologies i coupatges -. Digué en Macabeu.
- També ens encarreguem que les vinyes de les terres de Torres siguin bones productores, però sobretot, que donin uns mostos plens de qualitat. Evitem malalties als ceps, pedrades, gelades, la temible fil·loxera i altres coses -. Apuntà en Xarel-lo.
- Però tot això no ho fan els pagesos, els elaboradors i els enòlegs? -. Preguntà la Marta.
- Més o menys -. Contestà la Parellada.
- Els pagesos, els elaboradors i els enòlegs en general, es mouen per uns interessos econòmics, en detriment de la qualitat, la terra, la cultura i el món del vi. Nosaltres fem que la paraula “mercat” no es distanciï del que realment volem vendre, que, no es res més que una part de nosaltres -. Continuà en Macabeu.
- Aquí a Torres tenim molta sort perquè el Sr. Miquel ens cuida molt be -. Tornà a dir la Parellada.
- El Sr. Torres ho sap?
- Si clar! Va ser ell que ens vingué a buscar personalment -. Afegí en Xarel-lo.
La Marta no podia creure’s el que passava, però els seus ulls no l’enganyaven. Tot allò se li feia un xic gran. No sabia on ficar-se, que fer ni que dir. Només podia callar. Fins que de cop preguntà:
- Com es que sabeu el meu nom?
- Jajajajaja -. Rigué en Xarel-lo.
- També sabem que treballa la Maria, en Joan, en Josep, l’Oriol...-. Afegí en Macabeu.
- Fa temps que volíem parlar amb tu Marta, volem fer moltes coses però clar, a nosaltres com vols que ens escolti algú? -. Va dir en Xarel-lo.
- Aquest vespre hem d’anar a una bodega que té Torres al Priorat, un dels seus vins està afectat per bacteris acètics i hem de posar remei, vols acompanyar-nos? -. Preguntà la Parellada.
La Marta es quedà una estona pensant però ràpidament assentí amb el cap. Era una oportunitat molt bona d’aprendre coses noves i no la podia deixar passar.
- Com voleu anar fins al Priorat? Jo no tinc cotxe -.
- Aviat sabràs un secret més noia, tu segueix-nos -. Va dir en Macabeu.
- Però espereu, jo he de enllestir les anàlisis de la tina 23.
- Tranquil·la xiqueta, tot era una petita juguesca perquè vinguessis fins aquí... aquest vi està perfectament be -. Va dir-li en Xarel-lo.
Arreglat aquest problema la Marta es disposà a seguir als tres nans i junts de nou per primer cop començaren una aventura. Els nans, s’esmunyiren cap a sota la tina de nou i es ficaren pel forat de la porta que abans havia fet passar una mala estona a la Marta. Ella els va seguir i rera seu deixà el cul de la tina 23 i una porta tancada cap a un món que abans es creia fantàstic i ara es creu irreal. Aquella porta donava a un passadís en forma de túnel on la única llum que hi havia era la d’uns fanals mal penjats a cada banda del passadís. Allí baix tot era diferent. Com si el temps no tingués pressa per córrer i la vida s’aturés per uns instants. Tots quatre caminaren una estona. La noia de tant en tant mirava enrera. Cap a la seva porta, la de la seva casa, però cada cop era més lluny. Tot i així, no tenia por. S’havia que estava be, que no li passaria res. Aquells nous amics tan especials eren bona gent i ella els volia fer costat. Després de caminar una bona estona es trobaren un encreuament de camins. Allí, a la part dreta del passadís, enclavat damunt d’un petit tronc de fusta, en un rètol de color groc pàl·lid i gastat pel temps auster, es llegia: “Priorat 254km”.
- Va que ja estem a prop!! -. Va cridar en Xarel-lo.
- A prop? Si encara falta un munt!!! -. Li reclamà la Marta.
- Jejejeje, tu camina i ja veuràs quan falta -. Li digué la Parellada.
Al cap d’uns minuts de caminar, per l’extrem oposat al seu, es veié la figura de dos nans més. Eren els germans Pansa Blanca i en Pansa Rosada. Ells vigilen la D.O. Alella.
- Xarel-lo, Macabeu. Parellada!! Que tal com anem? -. Digué un dels dos personatges nous.
- Molt be Pansa Blanca, ara ens dirigim cap al Priorat que un vi te signes de picat acètic -. Contestà la Parellada.
- Ostres Pansa Rosada t’has engreixat? -. Va preguntar en Xarel-lo.
- Jeje, be una mica si. Però aviat baixarem aquests quilos que s’acosta la verema -. Respongué en Pansa Rosada.
- I que, cap on aneu? -. Preguntà en Macabeu.
- Doncs ara anem cap a Alella, em anat a sopar a França amb en Pinot Noir i en Merlot -.
- En Pinot i en Merlot?!!!! Quan de temps sense veure’ls -. Va dir la Parellada.
- Si, segueixen igual d’afrancesats aquests dos. Però veig que no aneu sols vosaltres -. Va dir en Pansa Blanca.
- No! Ella es la Marta, treballa a Torres amb nosaltres i ara ens farà costat més sovint oi Marta? -. Es dirigí a la noia la Parellada.
- Si, es clar que si -. Contestà aquesta.
Tot seguit, cada grup va seguir el seu camí. Aviat van arribar a les portes del Priorat, allí la Marta no es podia creure que en menys de 20 minuts arribessin, era increïble. Per unes escales de ferro que hi havia a la part esquerra del passadís, una porta s’obria pas entre la foscor. En ella, un rètol indicava, “Grans Muralles”, que es la finca que te Torres al Priorat. Els quatre, van pujar per aquestes i al sortir la Marta, es donà un cop al cap amb el cul d’una tina.
- Ahhhhhh!!!!! Quin mal!! , em podríeu haver avisat no? -.
- Ostres es que com nosaltres estem acostumats....-. Digué en Macabeu.
Junts continuaren el camí cap a la tina 54 que era la que estava malament. Aquestes tines eren diferents a les de la bodega del Penedès. Aquestes eren de fusta. Eren unes tines velles de mes de 50 anys que havien estat reparades i eixolades per dins. En total són 15 tines de fusta, les altres si que són d’inoxidable. Les tines de fusta són molt delicades i s’ha de tenir molta cura amb el vi que contenen perquè es poden donar atacs bacterians si aquestes no estan ben netes a l’hora d’omplir-les.
- Mireu! Es aquesta -. Cridà la Parellada.
- Si, hauríem de pujar a dalt per poder veure com està -. Afegí en Macabeu.
La Marta i en Macabeu varen per pujar per unes escales que anaven a una passarel-la que unia totes les tines per la part de dalt. En Xarel-lo i la Parellada es van quedar a baix per si havien de portar alguna cosa.
- Intenta olorar el vi Marta, notes alguna cosa especial? -. Va preguntar en Macabeu.
La noia olor be el vi i després n’agafà una mica amb les mans per veure’n el color i poder tastar-lo. Al cap d’uns segons digué:
- Be, no està tan malament com podríem pensar, però s’ha de vigilar molt.
En un tres i no res, la Parellada i en Xarel-lo es van plantar a dalt de la passarel-la i aquest exclamà:
- Aquí tothom bevent vi i ningú convida? Que aclaparadors que sou!! -.
- Va Xarel-lo deixa’t de romanços. Hem vingut a treballar no a fer el ximplet! -. Contestà en Macabeu.
- Posem-nos a la feina que jo diria que hi ha un vi que te una mica de reducció i ja que estem aquí aprofitarem per posar-lo al dia -. Va dir la Parellada.
- Mira Marta, els bacteris viuen com ha reis en medis amb un PH més aviat bàsic, uns 3’8, 4’2, més ho menys. Per evitar això, el que farem serà baixar el PH d’aquest vi cap al voltant de 3’5, 3’2, així impedirem que els bacteris puguin viure en ell. També el que farem serà baixar la temperatura d’aquest vi a 5 o 6 graus centígrads, per evitar que hi hagin atacs d’altres bacteris o fongs. I per acabar li afegirem un xic de sulfurós perquè pugi una mica el que tenim lliure i, tenir així, una mica més de protecció. Digué tècnicament en Macabeu.
- Molt be! Però d’on traurem el sulfurós, i el àcid tartàric per corregir el PH? I el fred?, d’on treure’m el fred per baixar la temperatura? -. Va començar a preguntar la Marta.
- Jijijijijij -. Rigueren tots tres nans a l’hora.
- Que? De que rieu? -. Va preguntar la noia.
- Mira, veus aquestes petites bosses que tenim al cinturó? -. Li va preguntar en Xarel-lo.
- Si clar -. Digué la Marta.
- Doncs jo en aquesta i porto “metabisulfit potàssic”, sulfurós en pols per entendre’ns, la Parellada porta un xic d’àcid tartàric i en Macabeu porta una mica de gel -. Va respondre en Xarel-lo.
- Però porteu molt poca quantitat no? -.
- be, això et sembla a tu. No cal gaire si es en les nostres mans. Amb una mica fem un munt. Va dir en Macabeu.
I dit això es posaren en marxa. Primer de tot la Parellada va fer baixar el PH afegint un xic de tartàric al vi, després en Xarel-lo afegí un polsim de metabisulfit i en Macabeu, posant un tros de gel al vi, va fer baixar la temperatura d’aquest.
- Però com sabeu que les addicions són les correctes?
- Les nostres mans són els nostres sentits, elles ens diuen com estan els vins i mai s’equivoquen -. Va respondre en Xarel-lo.
- Perfecte! Aquest vi ja està llest -. Exclamà la Parellada.
La següent tina que havien de fer era la 12. aquesta si que era d’acer inoxidable, d’uns 50.000 litres més o menys. Estava situada just dues files més enrera que las de fusta. En obrir la tapa de dalt, no notaren cap tipus de olor estrany. Llavors, decidiren baixar per veure com estava el vi per les aixetes de baix. En la més baixa l’olor es notava bastant, en la de la portella, que era la següent, no tant. Així que van decidir trasbalsar el vi a una altre tina i oxigenar aquest una mica. Ràpidament es van posar per feina. En Macabeu i la Parellada portaven les manegues. En Xarel-lo i la Marta van anar a buscar una bomba. Un cop tots a la tina, calia buscar una altre que estigues neta i desinfectada. La varen trobar just al davant, era la tina 31. després començava el muntatge. La Parellada va obrir les tapes de dalt dels dos dipòsits. En Macabeu va comprovar la direcció de gir de la bomba, en Xarel-lo va connectar les manegues a les aixetes, a la tina 12 per la de sota del tot i al 31 per la de la portella, així en caure el vi lliurement podrien aconseguir una petita oxigenació, i després a la bomba, deixant el sense apretar la manega que estava més a prop de l’interruptor. Un cop tot llest, en Xarel-lo digué:
- Macabeu, tu obra l’aixeta de la tina 12, Parellada tu la de la tina 31 i tu Marta posat a l’interruptor que jo t’avisaré quan hagis d’engegar -.
Cadascú es va posar al seu lloc, però en Xarel-lo es va apartar una mica.
- Macabeu, Parellada, ja podeu obrir. Espera Marta tu encara no engeguis.
- D’acord, ja m’avisaràs -. Va dir la noia.
En Xarel-lo va esperar a que totes les manegues estiguessin plenes de vi caigut pel seu pes. Quan va ser així, va avisar la marta.
- Val Marta ja pots engegar la bomba!
La Marta sense pensar’s-ho va engegar-la.
- Ahhh!!!! -. Va cridar la Marta.
Per la manega que en Xarel-lo havia deixat fluixa en sortien dos fils de vi directes a la cara de la noia. Tots tres nans es reien sense parar. En Xarel-lo ja era per terra hi tot. Al cap d’uns segons en Macabeu va apretar la manega i deixà de sortir vi. La cara de la Marta era tota molla de vi. La Parellada oferí a la noia un mocador per eixugar-se una mica.
- Xarel-lo!!!! -. Va cridar la Marta mig rient.
- Aquest sóc jo! -. Respongué amb una veu mofeta el nan.
- Aquesta t’he la tornaré ho saps oi? -. Li digué la Marta.
- Dona, a sobre que et convido a vi....
Tots quatre van netejar aquell escampall i comprovaren que el vi trasbalsat ja no feia gens d’olor de reducció. En Xarel-lo afegí un xic de metabisulfit i en Macabeu li baixà la temperatura a uns 13, 14 graus per deixar-lo llest. Després, van netejar les manegues i la bomba i el dipòsit buit. En acabar, posaren un cartell a la tina amb nova situació del vi.
- Doncs be, ja podem marxar -. Va dir en Macabeu.
- Si que ja hem treballat força avui -. Va afegir la Parellada.
I junts de nou per segon cop van fer el camí de tornada cap a casa. Aquest cop, al passadís de les llums penjades a banda i banda de les parets, el temps continuava igual però, la sensació de tornar a la llar, va fer que el viatge que abans havien fet en uns 20 minuts el fessin en tan sols 10 minuts. Coses de la màgia mira. En arribar a Torres, la Marta es va acomiadar dels seus nous amics amb un fins aviat i va marxar cap a casa. Gairebé no es podia creure tot el que havia viscut en unes hores, en uns moments preciosos, juntament amb tres criatures que mai havia tingut presents. Havia descobert un nou món de màgia i il·lusions, però també de treball i d’esforços per aconseguir una cosa. - No se, potser demà ja estarà tot oblidat i aquesta petita aventura només serà part d’un record o d’un somni.- Pensava la Marta. Però qui es creu que hi hagin petites criatures que vigilen els nostres vins, qui es creu que tot un món de fantasia s’amaga sota la porta de la tina 23, no ho se. Però tampoc ser perquè els nens creuen en els Reis Mags, ni en el Pare Noël, ni el Caga tió. He de suposar que ells encara són nens i la seva imaginació vola més enllà del que els nostres ulls poden veure, del que el nostre nas pot olorar i del que les nostres orelles poden sentir. He de suposar que jo m’he fet gran, però... qui ha dit que jo vull ser gran?.
- Marta! Marta! -. Cridava una veu rera la noia. En girar-se la Marta es trobà amb una amiga seva. Era l’Aida.
- Si que plegues tard avui no? -. Li preguntà l’ Aida a la Marta.
- Res, m’he hagut de quedar a fer feina per demà -.
- Ostres doncs si que tenies feina! -. Afegí l’Aida.
- Be, m’he entretingut una mica també. Anem a fer un veure i t’ho explico?
Totes dues van seguir camí i aviat, qui sap però, aventures també.
Albert R.
Junts de nou per primer cop:
- Pensa sobretot en fer els anàlisis de la tina 23, té molts aromes a reducció i no vull que tinguem problemes. Fes-me el sulfurós lliure i el total, i si cal corregeix-lo, no vull que el vi estigui gaire temps baix de sulfurós. El Riesling aquest any està donant molts problemes, però sense ell no podríem fer el Waltraud. Aquesta criança sobre lies fines ens esta portant pel camí de l’amargura.
La Marta treballa per la prestigiosa bodega Torres. Deu fer dos anys que hi treballa i es encarregada del control de qualitat. Allí s’encarrega de que totes les fermentacions i els futurs vins siguin correctes, que no hi hagi alteracions, i si cal, intentar evitar-les o corregir-les. La seva feina li agrada molt, podríem dir que porta el món del vi dins seu, de fet, es filla de Vilafranca del Penedès, terra de vins. De grans negres, però petits blancs, degut a la globalització del cava en aquestes terres en detriment del vi, fins fa poc, estendard de la D.O. Penedès. La Marta es una noia senzilla, molt bona persona i amiga dels seus amics. Te uns ulls blaus preciosos, blau cel millor dit, cel de mitja tarda d’hivern, quan el sol calenta les nostres cares quan fa un xic de fred i bufa el vent. Uns ulls acompanyats d’una mirada tendre que s’amaga rera la complicitat d’una noia, que saps que sempre estarà al teu costat quan la necessites. Una noia de cara un xic espigada i protegida per una cabell no molt llarg, sovint recollit en una cua. La Marta es una noia primeta però forta com un roure, d’esperit viu però un xic tímida. Potser es això que la fa ser tan especial.
Aquesta tarda la Marta te molta feina. Ella només treballa pel matí però el Sr. Miquel li ha demanat de quedar-se per la tarda per tal d’avançar els anàlisis de les tines amb més problemes. Especialment la tina 23. Es passà tota la tarda al laboratori comprovant sulfurosos i acideses, i una li cridà lleument l’atenció. Era l’acidesa de la tina 23. va tornar a comprovar l’acidesa i aquesta seguia igual. Tenia una acidesa molt baixa i va decidir contrastar-la amb el PH. Aquest, hauria d’estar al contrari de l’acidesa com a norma general, i si, estava correctament així. Però no podia ser que un vi blanc tingues un PH tan alt, de 4,1. i va creure oportú agafar noves mostres de la tina 23 per repetir tots els anàlisis. La tina 23 es d’acer inoxidable, està situada a la part dreta de la sala de fermentació i criança en dipòsit, una sala gran amb més de 100 dipòsits d’acer inoxidable, tots d’entre 25.000 i 30.000 litres, tret de 4 dipòsits que eren de 300.000 litres, especialment fets per als coupatges del cava i dels vins. La tina 23 te una aixeta per treure les mostres a l’alçada de mig dipòsit, però com que el Sr. Miquel li havia dit que feia olor a reducció, decidí treure la mostra per una de les aixetes de la part de baix, així podria comprovar com estava realment, i no li caldria l’utilització de l’escala per a poder arribar. La Marta portava un vas de precipitats de 500ml per evitar que li caigués vi a fora en obrir l’aixeta, i tenir que netejar després el terra. Mentre es disposava a treure la mostra, va sentir un soroll sota de la tina que l’espantà una mica. Era com si algú hagués obert una porta i les seves frontisses haguessin cridat. Però es va treure aquesta idea del cap i continuà amb la seva feina. De cop, un fort cop la tornà destorbar i espantada s’abocà tot el vi del vas de precipitats al damunt, deixant la bata blanca amb rastres de vi negre que duia, xopa de vi blanc. Aquest cop el soroll si que era d’una porta, d’una porta que es tancava sota de la tina , aquest cop n’estava segura. Però la por se li apoderava del cos. Restava immòbil davant de la tina sense gosar de mirar al terra. De cop unes veus la feren atemoritzar. Venien de sota la tina. Eren tres veus diferents de persones petites, o petites persones. La noia no podia córrer, estava paralitzada, com si no corrés sang per les seves venes, no podia veure, només sentir. Només podia sentir les veus d’aquelles criatures o persones o el que fossin. Sense evitar-ho, la Marta deixà caure el vas de precipitats, que abans havia estat apunt de fer-ho, al terra. De cop, les veus van callar. - Shhhhht, shhhhht -. Se sentia. Després va ser la misteriosa porta que va tornar a sentir-se. S’obria de nou. - Marxem, marxem -. Deien les veus. La Marta no s’ho podia creure. No podia moure’s, només respirar.
- Xarel-lo va!!!! Sempre t’has de fer pregar tu?! -. Cridaren des de sota la tina.
- No veus que ens descobriran? -. Reclamà una altra.
- Ja vaig!, ja vaig! Deixeu-me veure qui es almenys -. Digué la tercera.
- Sempre igual Xarel-lo! No se que farem amb tu! -. Repetí una de les veus.
- Tranquils, tranquils, es la Marta, no passa res -. Afegí la veu que semblava més rebel.
Les tres criatures que hi havia sota la tina es disposaren a sortir. A poc a poc, que no volien que la Marta acabés per sortir corrents de la por. Ells eren tres nans, dos nois i una noia. Es deien Macabeu, Xarel-lo i Parellada.
- Marta, Marta, Maaaaaartaaaaaaaaa!!! -. Cridà en Xarel-lo.
- Si es que ets el que no hi ha!!! Que vols que s’espanti? -. Digué en Macabeu donant un calbot a en Xarel-lo.
La Marta s’anava recuperant mica en mica. S’assentà i s’aclarí un xic els ulls amb les mans. No es podia creure el que estava veient. Tres nans davant seu estaven parlant amb ella. Tots tres duien uns pantalons blau fosc amb una franja verda i groga a baix de tot dels camals, unes butxaques als laterals, i lligats amb un cinturó color verd i la franja groga travessant-lo. Del cinturó en penjava una petita bossa de cuir marró lligada amb un cordill d’espart groc pàl·lid. El jersei que duien era de color morat, curt de mànigues i amb els mateixos colors que el cinturó i els camals en una franja als punys i al coll. Al pit, un petit escut mostrava un carràs de raïm coronat per un barret blau amb una cinta a la base dels colors d’escrits abans, verd i groc, i una torre darrera d’aquests.
- Hola Marta -. Digué la Parellada.
- Ho... hola -. Contestà com pogué la Marta. - Qui sou? -. Afegí.
- Jo em dic Parellada, aquest xicotet tan alt és en Macabeu i aquell que només fa que fer tonteries és en Xarel-lo -.
En Macabeu es un nan bastant alt, sense arribar a l’alçada d’un nen petit, però alt. Porta el cabell curt i de color de fusta vella. El seu tret més característic es el nas. Bastant gran si em de ser reals. Es un xicot amable i molt correcte, que es perd per l’ordre i la neteja. Diu que sense ells no pot haver bons vins. Sempre ha de fer les coses correctament, com estan descrites i pas per pas.
La Parellada és l’única noia del grup. De cabell un xic curt i color negre com el carbó, ulls blaus i cara blanca. Es la més baixa de tots però no s’allunya gaire d’en Xarel-lo. És molt bona noia si et portes be amb ella però si per el contrari et portes malament....corre.
En Xarel-lo....en Xarel-lo es el més esbojarrat del grup. Es un jove amb esperit de nen. Porta el cabell una mica llarg, color negre clar com els seus ulls. La seva manera de ser diu, quan abans facis la feina abans podràs fer el que vulguis. Però a la hora de la veritat es un noi senzill, juganer i que s’interessa per tu.
- Nosaltres ens encarreguem de les bodegues Torres. Procurem que tots els vins estiguin perfectes i investiguem noves tecnologies i coupatges -. Digué en Macabeu.
- També ens encarreguem que les vinyes de les terres de Torres siguin bones productores, però sobretot, que donin uns mostos plens de qualitat. Evitem malalties als ceps, pedrades, gelades, la temible fil·loxera i altres coses -. Apuntà en Xarel-lo.
- Però tot això no ho fan els pagesos, els elaboradors i els enòlegs? -. Preguntà la Marta.
- Més o menys -. Contestà la Parellada.
- Els pagesos, els elaboradors i els enòlegs en general, es mouen per uns interessos econòmics, en detriment de la qualitat, la terra, la cultura i el món del vi. Nosaltres fem que la paraula “mercat” no es distanciï del que realment volem vendre, que, no es res més que una part de nosaltres -. Continuà en Macabeu.
- Aquí a Torres tenim molta sort perquè el Sr. Miquel ens cuida molt be -. Tornà a dir la Parellada.
- El Sr. Torres ho sap?
- Si clar! Va ser ell que ens vingué a buscar personalment -. Afegí en Xarel-lo.
La Marta no podia creure’s el que passava, però els seus ulls no l’enganyaven. Tot allò se li feia un xic gran. No sabia on ficar-se, que fer ni que dir. Només podia callar. Fins que de cop preguntà:
- Com es que sabeu el meu nom?
- Jajajajaja -. Rigué en Xarel-lo.
- També sabem que treballa la Maria, en Joan, en Josep, l’Oriol...-. Afegí en Macabeu.
- Fa temps que volíem parlar amb tu Marta, volem fer moltes coses però clar, a nosaltres com vols que ens escolti algú? -. Va dir en Xarel-lo.
- Aquest vespre hem d’anar a una bodega que té Torres al Priorat, un dels seus vins està afectat per bacteris acètics i hem de posar remei, vols acompanyar-nos? -. Preguntà la Parellada.
La Marta es quedà una estona pensant però ràpidament assentí amb el cap. Era una oportunitat molt bona d’aprendre coses noves i no la podia deixar passar.
- Com voleu anar fins al Priorat? Jo no tinc cotxe -.
- Aviat sabràs un secret més noia, tu segueix-nos -. Va dir en Macabeu.
- Però espereu, jo he de enllestir les anàlisis de la tina 23.
- Tranquil·la xiqueta, tot era una petita juguesca perquè vinguessis fins aquí... aquest vi està perfectament be -. Va dir-li en Xarel-lo.
Arreglat aquest problema la Marta es disposà a seguir als tres nans i junts de nou per primer cop començaren una aventura. Els nans, s’esmunyiren cap a sota la tina de nou i es ficaren pel forat de la porta que abans havia fet passar una mala estona a la Marta. Ella els va seguir i rera seu deixà el cul de la tina 23 i una porta tancada cap a un món que abans es creia fantàstic i ara es creu irreal. Aquella porta donava a un passadís en forma de túnel on la única llum que hi havia era la d’uns fanals mal penjats a cada banda del passadís. Allí baix tot era diferent. Com si el temps no tingués pressa per córrer i la vida s’aturés per uns instants. Tots quatre caminaren una estona. La noia de tant en tant mirava enrera. Cap a la seva porta, la de la seva casa, però cada cop era més lluny. Tot i així, no tenia por. S’havia que estava be, que no li passaria res. Aquells nous amics tan especials eren bona gent i ella els volia fer costat. Després de caminar una bona estona es trobaren un encreuament de camins. Allí, a la part dreta del passadís, enclavat damunt d’un petit tronc de fusta, en un rètol de color groc pàl·lid i gastat pel temps auster, es llegia: “Priorat 254km”.
- Va que ja estem a prop!! -. Va cridar en Xarel-lo.
- A prop? Si encara falta un munt!!! -. Li reclamà la Marta.
- Jejejeje, tu camina i ja veuràs quan falta -. Li digué la Parellada.
Al cap d’uns minuts de caminar, per l’extrem oposat al seu, es veié la figura de dos nans més. Eren els germans Pansa Blanca i en Pansa Rosada. Ells vigilen la D.O. Alella.
- Xarel-lo, Macabeu. Parellada!! Que tal com anem? -. Digué un dels dos personatges nous.
- Molt be Pansa Blanca, ara ens dirigim cap al Priorat que un vi te signes de picat acètic -. Contestà la Parellada.
- Ostres Pansa Rosada t’has engreixat? -. Va preguntar en Xarel-lo.
- Jeje, be una mica si. Però aviat baixarem aquests quilos que s’acosta la verema -. Respongué en Pansa Rosada.
- I que, cap on aneu? -. Preguntà en Macabeu.
- Doncs ara anem cap a Alella, em anat a sopar a França amb en Pinot Noir i en Merlot -.
- En Pinot i en Merlot?!!!! Quan de temps sense veure’ls -. Va dir la Parellada.
- Si, segueixen igual d’afrancesats aquests dos. Però veig que no aneu sols vosaltres -. Va dir en Pansa Blanca.
- No! Ella es la Marta, treballa a Torres amb nosaltres i ara ens farà costat més sovint oi Marta? -. Es dirigí a la noia la Parellada.
- Si, es clar que si -. Contestà aquesta.
Tot seguit, cada grup va seguir el seu camí. Aviat van arribar a les portes del Priorat, allí la Marta no es podia creure que en menys de 20 minuts arribessin, era increïble. Per unes escales de ferro que hi havia a la part esquerra del passadís, una porta s’obria pas entre la foscor. En ella, un rètol indicava, “Grans Muralles”, que es la finca que te Torres al Priorat. Els quatre, van pujar per aquestes i al sortir la Marta, es donà un cop al cap amb el cul d’una tina.
- Ahhhhhh!!!!! Quin mal!! , em podríeu haver avisat no? -.
- Ostres es que com nosaltres estem acostumats....-. Digué en Macabeu.
Junts continuaren el camí cap a la tina 54 que era la que estava malament. Aquestes tines eren diferents a les de la bodega del Penedès. Aquestes eren de fusta. Eren unes tines velles de mes de 50 anys que havien estat reparades i eixolades per dins. En total són 15 tines de fusta, les altres si que són d’inoxidable. Les tines de fusta són molt delicades i s’ha de tenir molta cura amb el vi que contenen perquè es poden donar atacs bacterians si aquestes no estan ben netes a l’hora d’omplir-les.
- Mireu! Es aquesta -. Cridà la Parellada.
- Si, hauríem de pujar a dalt per poder veure com està -. Afegí en Macabeu.
La Marta i en Macabeu varen per pujar per unes escales que anaven a una passarel-la que unia totes les tines per la part de dalt. En Xarel-lo i la Parellada es van quedar a baix per si havien de portar alguna cosa.
- Intenta olorar el vi Marta, notes alguna cosa especial? -. Va preguntar en Macabeu.
La noia olor be el vi i després n’agafà una mica amb les mans per veure’n el color i poder tastar-lo. Al cap d’uns segons digué:
- Be, no està tan malament com podríem pensar, però s’ha de vigilar molt.
En un tres i no res, la Parellada i en Xarel-lo es van plantar a dalt de la passarel-la i aquest exclamà:
- Aquí tothom bevent vi i ningú convida? Que aclaparadors que sou!! -.
- Va Xarel-lo deixa’t de romanços. Hem vingut a treballar no a fer el ximplet! -. Contestà en Macabeu.
- Posem-nos a la feina que jo diria que hi ha un vi que te una mica de reducció i ja que estem aquí aprofitarem per posar-lo al dia -. Va dir la Parellada.
- Mira Marta, els bacteris viuen com ha reis en medis amb un PH més aviat bàsic, uns 3’8, 4’2, més ho menys. Per evitar això, el que farem serà baixar el PH d’aquest vi cap al voltant de 3’5, 3’2, així impedirem que els bacteris puguin viure en ell. També el que farem serà baixar la temperatura d’aquest vi a 5 o 6 graus centígrads, per evitar que hi hagin atacs d’altres bacteris o fongs. I per acabar li afegirem un xic de sulfurós perquè pugi una mica el que tenim lliure i, tenir així, una mica més de protecció. Digué tècnicament en Macabeu.
- Molt be! Però d’on traurem el sulfurós, i el àcid tartàric per corregir el PH? I el fred?, d’on treure’m el fred per baixar la temperatura? -. Va començar a preguntar la Marta.
- Jijijijijij -. Rigueren tots tres nans a l’hora.
- Que? De que rieu? -. Va preguntar la noia.
- Mira, veus aquestes petites bosses que tenim al cinturó? -. Li va preguntar en Xarel-lo.
- Si clar -. Digué la Marta.
- Doncs jo en aquesta i porto “metabisulfit potàssic”, sulfurós en pols per entendre’ns, la Parellada porta un xic d’àcid tartàric i en Macabeu porta una mica de gel -. Va respondre en Xarel-lo.
- Però porteu molt poca quantitat no? -.
- be, això et sembla a tu. No cal gaire si es en les nostres mans. Amb una mica fem un munt. Va dir en Macabeu.
I dit això es posaren en marxa. Primer de tot la Parellada va fer baixar el PH afegint un xic de tartàric al vi, després en Xarel-lo afegí un polsim de metabisulfit i en Macabeu, posant un tros de gel al vi, va fer baixar la temperatura d’aquest.
- Però com sabeu que les addicions són les correctes?
- Les nostres mans són els nostres sentits, elles ens diuen com estan els vins i mai s’equivoquen -. Va respondre en Xarel-lo.
- Perfecte! Aquest vi ja està llest -. Exclamà la Parellada.
La següent tina que havien de fer era la 12. aquesta si que era d’acer inoxidable, d’uns 50.000 litres més o menys. Estava situada just dues files més enrera que las de fusta. En obrir la tapa de dalt, no notaren cap tipus de olor estrany. Llavors, decidiren baixar per veure com estava el vi per les aixetes de baix. En la més baixa l’olor es notava bastant, en la de la portella, que era la següent, no tant. Així que van decidir trasbalsar el vi a una altre tina i oxigenar aquest una mica. Ràpidament es van posar per feina. En Macabeu i la Parellada portaven les manegues. En Xarel-lo i la Marta van anar a buscar una bomba. Un cop tots a la tina, calia buscar una altre que estigues neta i desinfectada. La varen trobar just al davant, era la tina 31. després començava el muntatge. La Parellada va obrir les tapes de dalt dels dos dipòsits. En Macabeu va comprovar la direcció de gir de la bomba, en Xarel-lo va connectar les manegues a les aixetes, a la tina 12 per la de sota del tot i al 31 per la de la portella, així en caure el vi lliurement podrien aconseguir una petita oxigenació, i després a la bomba, deixant el sense apretar la manega que estava més a prop de l’interruptor. Un cop tot llest, en Xarel-lo digué:
- Macabeu, tu obra l’aixeta de la tina 12, Parellada tu la de la tina 31 i tu Marta posat a l’interruptor que jo t’avisaré quan hagis d’engegar -.
Cadascú es va posar al seu lloc, però en Xarel-lo es va apartar una mica.
- Macabeu, Parellada, ja podeu obrir. Espera Marta tu encara no engeguis.
- D’acord, ja m’avisaràs -. Va dir la noia.
En Xarel-lo va esperar a que totes les manegues estiguessin plenes de vi caigut pel seu pes. Quan va ser així, va avisar la marta.
- Val Marta ja pots engegar la bomba!
La Marta sense pensar’s-ho va engegar-la.
- Ahhh!!!! -. Va cridar la Marta.
Per la manega que en Xarel-lo havia deixat fluixa en sortien dos fils de vi directes a la cara de la noia. Tots tres nans es reien sense parar. En Xarel-lo ja era per terra hi tot. Al cap d’uns segons en Macabeu va apretar la manega i deixà de sortir vi. La cara de la Marta era tota molla de vi. La Parellada oferí a la noia un mocador per eixugar-se una mica.
- Xarel-lo!!!! -. Va cridar la Marta mig rient.
- Aquest sóc jo! -. Respongué amb una veu mofeta el nan.
- Aquesta t’he la tornaré ho saps oi? -. Li digué la Marta.
- Dona, a sobre que et convido a vi....
Tots quatre van netejar aquell escampall i comprovaren que el vi trasbalsat ja no feia gens d’olor de reducció. En Xarel-lo afegí un xic de metabisulfit i en Macabeu li baixà la temperatura a uns 13, 14 graus per deixar-lo llest. Després, van netejar les manegues i la bomba i el dipòsit buit. En acabar, posaren un cartell a la tina amb nova situació del vi.
- Doncs be, ja podem marxar -. Va dir en Macabeu.
- Si que ja hem treballat força avui -. Va afegir la Parellada.
I junts de nou per segon cop van fer el camí de tornada cap a casa. Aquest cop, al passadís de les llums penjades a banda i banda de les parets, el temps continuava igual però, la sensació de tornar a la llar, va fer que el viatge que abans havien fet en uns 20 minuts el fessin en tan sols 10 minuts. Coses de la màgia mira. En arribar a Torres, la Marta es va acomiadar dels seus nous amics amb un fins aviat i va marxar cap a casa. Gairebé no es podia creure tot el que havia viscut en unes hores, en uns moments preciosos, juntament amb tres criatures que mai havia tingut presents. Havia descobert un nou món de màgia i il·lusions, però també de treball i d’esforços per aconseguir una cosa. - No se, potser demà ja estarà tot oblidat i aquesta petita aventura només serà part d’un record o d’un somni.- Pensava la Marta. Però qui es creu que hi hagin petites criatures que vigilen els nostres vins, qui es creu que tot un món de fantasia s’amaga sota la porta de la tina 23, no ho se. Però tampoc ser perquè els nens creuen en els Reis Mags, ni en el Pare Noël, ni el Caga tió. He de suposar que ells encara són nens i la seva imaginació vola més enllà del que els nostres ulls poden veure, del que el nostre nas pot olorar i del que les nostres orelles poden sentir. He de suposar que jo m’he fet gran, però... qui ha dit que jo vull ser gran?.
- Marta! Marta! -. Cridava una veu rera la noia. En girar-se la Marta es trobà amb una amiga seva. Era l’Aida.
- Si que plegues tard avui no? -. Li preguntà l’ Aida a la Marta.
- Res, m’he hagut de quedar a fer feina per demà -.
- Ostres doncs si que tenies feina! -. Afegí l’Aida.
- Be, m’he entretingut una mica també. Anem a fer un veure i t’ho explico?
Totes dues van seguir camí i aviat, qui sap però, aventures també.
Albert R.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)